Interessant article
Encara que no pretengui ser l'antipolític per excel.lència, l'audàcia del nostre President només se sosté en la multitud que va assistir, de manera civilitzadíssima, cal remarcar-ho, a la manifestació que ell mateix havia promogut. Vull dir que tota la política de trencadissa amb Espanya pot ser, sortosament, discutida perquè és discutible. La manifestació del 11S és indiscutible.
-I la manifestació?
-Ah. Doncs sí, no va ser banal ni és obviable. Però seria qüestió de no fer-la fondament perversa.
dissabte, de setembre 29, 2012
dijous, de setembre 27, 2012
dijous, de setembre 20, 2012
En la mort de Carrillo, encara
Sobre Nin, acaba de morir la última persona que podía contar lo que hicieron con él. Después de Carrillo ya no hay nadie que haya asistido a la tortura y muerte de Nin. (paraules pronunciades per Gabriel Albiac a la tertúlia de Federico Jiménez Losantos)
No m'atreveria a dir que Carrillo va presenciar el fet. Hi havia, llavors, molta feina i caldria, suposo, repartir-la. Que sabia amb exactitud què havia passat, això sí.
Aquellos viejos chalados en sus locos cacharros ideológicos. Se'ns moren tots. Enterrem-los, i que ens deixin en pau.
Sobre Nin, acaba de morir la última persona que podía contar lo que hicieron con él. Después de Carrillo ya no hay nadie que haya asistido a la tortura y muerte de Nin. (paraules pronunciades per Gabriel Albiac a la tertúlia de Federico Jiménez Losantos)
No m'atreveria a dir que Carrillo va presenciar el fet. Hi havia, llavors, molta feina i caldria, suposo, repartir-la. Que sabia amb exactitud què havia passat, això sí.
Aquellos viejos chalados en sus locos cacharros ideológicos. Se'ns moren tots. Enterrem-los, i que ens deixin en pau.
dimecres, de setembre 19, 2012
I en Comorera?
Ara són capaços de fer-ne un líder de la causa, la qual cosa quasi posa de manifest que no n'hi deu haver, de causa, en una terra tan despistada pel que fa a la seva història.
Des de mèxic (septembre del 40), Comorera escriu un article d'un stalinisme ferotge i cínic davant del pacte Hitler-Stalin,i, a la vegada, d'un catalanisme gens ambigu:
Contra la guerra imperialista y por la liberación social y nacional de Cataluña.
També, en el mateix article, s'hi pot llegir atacs a la República per la qüestió catalana. La República no va permetre a Catalunya ejercer el derecho a la autodeterminación.
Acabada la segona guerra mundial, es produeixen unes brutals depuracions stalinistes en el PCE i el PSUC a l'interior. Es donaven ordres de revisar les biografies dels "sospitosos" per poder trobar-hi la "causa primera de la traición", la qual cosa es concretava sempre en la pròpia nissaga, en l'"ambient familiar" corrupte i perjudicial.
Comorera, pequeño burgués nacionalista, deia Fernando Claudín (cal afegir que nacionalista s'equiparava a titista), ja a l'interior, visquent-hi durant tres anys en clandestinitat, abans no l'enxampés la policia franquista (del gener de 1951 fins a la seva detenció el 9 de juny del 1954)va ser durament atacat per la seva pròpia família a les oprdres de Carrillo:
La seva filla, Núria Comorera: El mismo día que nació el traidor Comorera, murió mi padre (París, 21 de març de 1950).
El seu nebot i alguns amics: Comorera ya adolescente era un enemigo que cruzaba mares y océanos al servicio del imperialismo.
Se sap que Comorera va entendre ràpid que li havien aplicat el "Protocol M", és a dir, sentència de mort del Komintern. Sel va acusar d'entrar a Espanya per denunciar a en Gregorio López Raimundo, que també estava a l'interior. Quan cau López Raimundo, Carrillo acusa públicament Comorera, "el traidor".
López Raimundo va ser sentenciat a 4 anys de presó; curiosament, el seu delator segons la propaganda brutal (vegi's els Mundo Obrero de l'època), és a dir Comorera, va patir una sentència de 30 anys.
Comorera va morir el 7 de maig de 1958 d'una bronconeumònia, a la presó de Burgos.
(Notes preses durant la lectura del llibre sobre la història del PCE, de Gregorio Morán)
Ara són capaços de fer-ne un líder de la causa, la qual cosa quasi posa de manifest que no n'hi deu haver, de causa, en una terra tan despistada pel que fa a la seva història.
Des de mèxic (septembre del 40), Comorera escriu un article d'un stalinisme ferotge i cínic davant del pacte Hitler-Stalin,i, a la vegada, d'un catalanisme gens ambigu:
Contra la guerra imperialista y por la liberación social y nacional de Cataluña.
També, en el mateix article, s'hi pot llegir atacs a la República per la qüestió catalana. La República no va permetre a Catalunya ejercer el derecho a la autodeterminación.
Acabada la segona guerra mundial, es produeixen unes brutals depuracions stalinistes en el PCE i el PSUC a l'interior. Es donaven ordres de revisar les biografies dels "sospitosos" per poder trobar-hi la "causa primera de la traición", la qual cosa es concretava sempre en la pròpia nissaga, en l'"ambient familiar" corrupte i perjudicial.
Comorera, pequeño burgués nacionalista, deia Fernando Claudín (cal afegir que nacionalista s'equiparava a titista), ja a l'interior, visquent-hi durant tres anys en clandestinitat, abans no l'enxampés la policia franquista (del gener de 1951 fins a la seva detenció el 9 de juny del 1954)va ser durament atacat per la seva pròpia família a les oprdres de Carrillo:
La seva filla, Núria Comorera: El mismo día que nació el traidor Comorera, murió mi padre (París, 21 de març de 1950).
El seu nebot i alguns amics: Comorera ya adolescente era un enemigo que cruzaba mares y océanos al servicio del imperialismo.
Se sap que Comorera va entendre ràpid que li havien aplicat el "Protocol M", és a dir, sentència de mort del Komintern. Sel va acusar d'entrar a Espanya per denunciar a en Gregorio López Raimundo, que també estava a l'interior. Quan cau López Raimundo, Carrillo acusa públicament Comorera, "el traidor".
López Raimundo va ser sentenciat a 4 anys de presó; curiosament, el seu delator segons la propaganda brutal (vegi's els Mundo Obrero de l'època), és a dir Comorera, va patir una sentència de 30 anys.
Comorera va morir el 7 de maig de 1958 d'una bronconeumònia, a la presó de Burgos.
(Notes preses durant la lectura del llibre sobre la història del PCE, de Gregorio Morán)
dilluns, de setembre 10, 2012
Dilueix i venceràs
Sobretot, molta atenció a les classes menys afavorides. Gramàtica pedagògica. Per què la gran majoria de pedagogs idiotes són catalans?
Sobretot, molta atenció a les classes menys afavorides. Gramàtica pedagògica. Per què la gran majoria de pedagogs idiotes són catalans?
dijous, d’agost 23, 2012
dilluns, d’agost 13, 2012
Estava escrit. I tant.
Fa poc li deia a una amiga, examant de la Logse, que el català morirà d'això. Que la manca de sacralització de la llengua és el que la fereix de mort. El francès i el castellà aguantaran, però nosaltres no ens ho podíem permetre. Que consti, la logse és cent per cent pujoliana; llavors quan érem peoners en tot, amb les nostres velles xiruques.
Fa poc li deia a una amiga, examant de la Logse, que el català morirà d'això. Que la manca de sacralització de la llengua és el que la fereix de mort. El francès i el castellà aguantaran, però nosaltres no ens ho podíem permetre. Que consti, la logse és cent per cent pujoliana; llavors quan érem peoners en tot, amb les nostres velles xiruques.
dissabte, d’agost 04, 2012
Els deutors o de què parlaríem, si encara parléssim, aquest estiu
Llegeixo una noteta a La Vang sobre el meu món maresmenc. M'esborrono. Diuen que, darrerament, s'han trobat unes quantes serps dins de cases. Serps verdes i serps blanques, autòctones, espècies protegides. No són perilloses i no està permès de matar-les. Després d'uns instants de perplexitat i pànic, m'imposo la tàctica de tirar cap dalt, cap a la metàfora i l'abstració. Associo: serp d'estiu. L'avortament. Indignació. Aplaudiments. Indignació. Aplaudiments. I arriba la pregunta, indignada, per telèfon. Ja se sap, qui no té res a fer, la serp pentina. Serpentines de festes majors d'estiu... Goita, ja ho deia Bernhard, jo per a un psiquiatre seria un festí.
Què faries, tu, davant d'un síndrome de Down? Eh? No avortaries? Em sembla que... que sí, que avortaria... Tot seguit, sento un reguitzell d'insults al ministre del ram, i una altra pregunta retòrica i graciosa: Però no era dels progres, aquest? Com que no parlo, no contesto que si només escoltes la Ser i només llegeixes El Pais, te les endinyen totes, les consignes. El progre Gallardón era una de tantes maneres de fustigar l'Aguirre, un secundari que dóna coherència a la narració.
Després de penjar el telèfon, intento estar atempta a com se'n sortirà el Govern d'un estat que no pot pagar subsidis ni als disminuïts que ja té, ni als aturats, ni als avis...; ni els sous dels funcionaris pot pagar... Doncs, com s'ho faria si portés a la pràctica el que insinua amb la nova llei d'avortament. Trobo ràpid la resposta en una altre noteta de premsa. Només hi haurà un supòsit per avortar: la salut, psíquica i/o física, de la mare. Aaara ho entenc. Avortar no serà un dels drets de les dones a disposar del propi cos i bla, bla..., la llei no sancionarà cap dret. La llei culpabilitzarà. Al cap de poc, llegeixo la idea d'ensenyar ecografies; si alguna mare en aquestes circumstàncies no trontollava psíquicament, ja trontollarà, i doncs podrà avortar.
Llegeixo una noteta a La Vang sobre el meu món maresmenc. M'esborrono. Diuen que, darrerament, s'han trobat unes quantes serps dins de cases. Serps verdes i serps blanques, autòctones, espècies protegides. No són perilloses i no està permès de matar-les. Després d'uns instants de perplexitat i pànic, m'imposo la tàctica de tirar cap dalt, cap a la metàfora i l'abstració. Associo: serp d'estiu. L'avortament. Indignació. Aplaudiments. Indignació. Aplaudiments. I arriba la pregunta, indignada, per telèfon. Ja se sap, qui no té res a fer, la serp pentina. Serpentines de festes majors d'estiu... Goita, ja ho deia Bernhard, jo per a un psiquiatre seria un festí.
Què faries, tu, davant d'un síndrome de Down? Eh? No avortaries? Em sembla que... que sí, que avortaria... Tot seguit, sento un reguitzell d'insults al ministre del ram, i una altra pregunta retòrica i graciosa: Però no era dels progres, aquest? Com que no parlo, no contesto que si només escoltes la Ser i només llegeixes El Pais, te les endinyen totes, les consignes. El progre Gallardón era una de tantes maneres de fustigar l'Aguirre, un secundari que dóna coherència a la narració.
Després de penjar el telèfon, intento estar atempta a com se'n sortirà el Govern d'un estat que no pot pagar subsidis ni als disminuïts que ja té, ni als aturats, ni als avis...; ni els sous dels funcionaris pot pagar... Doncs, com s'ho faria si portés a la pràctica el que insinua amb la nova llei d'avortament. Trobo ràpid la resposta en una altre noteta de premsa. Només hi haurà un supòsit per avortar: la salut, psíquica i/o física, de la mare. Aaara ho entenc. Avortar no serà un dels drets de les dones a disposar del propi cos i bla, bla..., la llei no sancionarà cap dret. La llei culpabilitzarà. Al cap de poc, llegeixo la idea d'ensenyar ecografies; si alguna mare en aquestes circumstàncies no trontollava psíquicament, ja trontollarà, i doncs podrà avortar.
La culpa, la culpa. La serp, la instaura. Es pot mantenir una civilització sense culpa? Sense consciència moral, doncs? Entenc que no. I em sembla bé que es rebaixin els drets, que exploti aquesta bombolla tan sobredimensionada. Però, hi ha un problema. Com ens ensenya Nietzsche, la culpa, sive civilització, s'origina en el deute. Devem i recordem els nostres deutes i a aquells de qui som deutors. I fent abstracció, fent abstracció, arribem a la Gran Metàfora, Déu, de qui tots som deutors. I, en efecte, hi ha un problema encara més insoluble: No tinc fe. Tan bon punt recordo deutes passats, els hi giro l'esquena. M'imagino la humanitat a la recerca de la innocència, entrant tots de la maneta a un paradís d'idiotes on, fins i tot, les serps, indolents, endormiscades, s'hi avorreixen.
dimecres, de juliol 18, 2012
Ella, la jove
La conec molt poquet, l'he vist un parell de dies; sé que a les nits, si no hi sóc, ella hi és.
És discreta, educada, moníssima. Em truca. Sóc la C. La C? C?... La C!!! Hooola, maca!!!), i em demana si pot venir amb mi, a esperar-lo a l'aeroport. Sí, que pot. I tant. A casa, a la terrassa, fora d'hores, sopen tots dos. Amb gana. Com t'agrada la carn? Feta? Poc feta? Poc feta. Ah. Faig -poc-un dels dos entrecots; l'altre, el faig un punt més. Mentrestant, una idea -una- em volta pel cap: Poc feta. Poc feta. Poc. M'abstinc de treure cap conclusió. La veig com menja la seva carn sagnant. Si vols, te la puc passar una mica més... No, no, està perfecta, gràcies, és molt bona.
Els deixo sols, me'n vaig al llit a llegir. Una idea dóna voltes, una: El fa feliç. I, efectivament, és una conclusió.
(Perquè, a vegades, un entrecot no és només... Oi?)
La conec molt poquet, l'he vist un parell de dies; sé que a les nits, si no hi sóc, ella hi és.
És discreta, educada, moníssima. Em truca. Sóc la C. La C? C?... La C!!! Hooola, maca!!!), i em demana si pot venir amb mi, a esperar-lo a l'aeroport. Sí, que pot. I tant. A casa, a la terrassa, fora d'hores, sopen tots dos. Amb gana. Com t'agrada la carn? Feta? Poc feta? Poc feta. Ah. Faig -poc-un dels dos entrecots; l'altre, el faig un punt més. Mentrestant, una idea -una- em volta pel cap: Poc feta. Poc feta. Poc. M'abstinc de treure cap conclusió. La veig com menja la seva carn sagnant. Si vols, te la puc passar una mica més... No, no, està perfecta, gràcies, és molt bona.
Els deixo sols, me'n vaig al llit a llegir. Una idea dóna voltes, una: El fa feliç. I, efectivament, és una conclusió.
(Perquè, a vegades, un entrecot no és només... Oi?)
dimecres, de juny 20, 2012
Profundament cretins, sí
En homenatge a les víctimes d'Hipercor. Avui, he esmorzat amb els matins de la nostra. Un de l'esquerra abertzale, en una entrevista de llarga durada. Els pocs minuts que l'he seguit, feia un discurset tipus Syritza. No sé si se l'ha interpel.lat per la salvatjada d'Hipercor.
Em pregunto allò clàssic, i darrerament tan de moda: el viatge, hotel i manutenció d'aquest individu (amb o sense company/companya) l'he sufragat també jo, amb els meus impostos?
En homenatge a les víctimes d'Hipercor. Avui, he esmorzat amb els matins de la nostra. Un de l'esquerra abertzale, en una entrevista de llarga durada. Els pocs minuts que l'he seguit, feia un discurset tipus Syritza. No sé si se l'ha interpel.lat per la salvatjada d'Hipercor.
Em pregunto allò clàssic, i darrerament tan de moda: el viatge, hotel i manutenció d'aquest individu (amb o sense company/companya) l'he sufragat també jo, amb els meus impostos?
dimarts, de juny 12, 2012
dissabte, de juny 09, 2012
dijous, de maig 24, 2012
dimarts, de maig 22, 2012
Mare de Déu, Senyor...
O coneix l'ús tetraplègic de l'aigua del Carme, o convindria donar-li alguna prestació parlamentària...perdò, suplemantària, d'urgència, per exemple, una patada al...eeh...aah. O no sé.
O coneix l'ús tetraplègic de l'aigua del Carme, o convindria donar-li alguna prestació parlamentària...perdò, suplemantària, d'urgència, per exemple, una patada al...eeh...aah. O no sé.
dilluns, de maig 21, 2012
diumenge, de maig 20, 2012
Si fos possible -ai!- tothom hauria de deixar de mentir
Per causalitat veig la senyora Vintró en una tertúlia televisiva a la nostra (una de les nostres. Ja fa temps que com a mínim n'hi ha un altre). Es mostra partidària d'un enfortiment d'Europa. No es pot unir la moneda sense una unió política, etcètera. Europa ha de ser una gran potència. Llavors passa a parlar de la venda d'armament per part d'Alemanya a Grècia. Esclar, és un país frontera, però no s'hi val a fer negocis lletjos. Que Alemanya deixi de vendre armes i -suposo jo- de fabricar-les.
¿Es pot ser una potència econòmico-política (o viceversa) mundial sense ser una potència militar?
categoria: nova secció, "Estic farta de tonteries"
Per causalitat veig la senyora Vintró en una tertúlia televisiva a la nostra (una de les nostres. Ja fa temps que com a mínim n'hi ha un altre). Es mostra partidària d'un enfortiment d'Europa. No es pot unir la moneda sense una unió política, etcètera. Europa ha de ser una gran potència. Llavors passa a parlar de la venda d'armament per part d'Alemanya a Grècia. Esclar, és un país frontera, però no s'hi val a fer negocis lletjos. Que Alemanya deixi de vendre armes i -suposo jo- de fabricar-les.
¿Es pot ser una potència econòmico-política (o viceversa) mundial sense ser una potència militar?
categoria: nova secció, "Estic farta de tonteries"
dissabte, de maig 19, 2012
divendres, de maig 11, 2012
Un article excel.lent
Tan simple com la bomba de rellotgeria històrica que va suposar la denúncia de la "fal.lacia naturalista" per part de Hume. I, tanmateix, tan difícil d'acceptar.
Tan simple com la bomba de rellotgeria històrica que va suposar la denúncia de la "fal.lacia naturalista" per part de Hume. I, tanmateix, tan difícil d'acceptar.
dilluns, de maig 07, 2012
diumenge, de maig 06, 2012
dilluns, d’abril 30, 2012
diumenge, d’abril 29, 2012
divendres, d’abril 27, 2012
El pecador
Magnífica Simone, magnífic tema que no coneixia. Tampoc coneixia el blog; molt útil per cert per al meu lent aprenentatge de l'anglès escoltat i parlat.
Magnífica Simone, magnífic tema que no coneixia. Tampoc coneixia el blog; molt útil per cert per al meu lent aprenentatge de l'anglès escoltat i parlat.
dilluns, d’abril 23, 2012
dilluns, d’abril 09, 2012
dissabte, de març 31, 2012
divendres, de març 30, 2012
Consulta popular
Doncs potser sí, acabem-ho -matem-ho, anava a dir- d'una vegada. Es necessitaria tot un tractat sociològic per argumentar-ho, però intueixo certes liaisons entre aquesta dèria de cremar Barcelona i el fet de tenir uns poders polítics tan oscil.lants i a la contra. Un poder a la contra, reivindicatiu, disposat a fer vaga, a sacssejar la seva ciutadania, a fer-la sortir al carrer... No pot ser bo.
Doncs potser sí, acabem-ho -matem-ho, anava a dir- d'una vegada. Es necessitaria tot un tractat sociològic per argumentar-ho, però intueixo certes liaisons entre aquesta dèria de cremar Barcelona i el fet de tenir uns poders polítics tan oscil.lants i a la contra. Un poder a la contra, reivindicatiu, disposat a fer vaga, a sacssejar la seva ciutadania, a fer-la sortir al carrer... No pot ser bo.
dijous, de març 29, 2012
Per exemple
Deixant de banda que Espanya no és sinònim d'espanyolada, i per no agafar el rave per les fulles, trobo que té força raó. Per exemple: ¿Algú de l'esquerra progressista va aixecar la veu escandalitzada quan el president ZP va comprar el vot de la ciutadania (400 euros), poc abans d'unes eleccions que va guanyar a força de negar la crisi?
Deixant de banda que Espanya no és sinònim d'espanyolada, i per no agafar el rave per les fulles, trobo que té força raó. Per exemple: ¿Algú de l'esquerra progressista va aixecar la veu escandalitzada quan el president ZP va comprar el vot de la ciutadania (400 euros), poc abans d'unes eleccions que va guanyar a força de negar la crisi?
dilluns, de març 26, 2012
dissabte, de març 17, 2012
Un món llunyà
Acabo de llegir un article a La Vang de paper que m'ha semblat una reflexió, per fi, intel.ligent sobre la llengua i la immersió, i sobre política, per tant. No coneixia en Jordi Graupera; pèssim senyal; començo a no conèixer la gent que sobresurt al món; l'altre dia, per exemple, al cine: caram! qui és aquest actor (a Drive) magnífic? M'ha costat de trobar, l'article, que, a més, s'anuncia com a II; és a dir, hi ha l'I, que encara no he llegit; l'enllaço a través de Twitter. Sort en tinc de les noves xarxes socials.
Acabo de llegir un article a La Vang de paper que m'ha semblat una reflexió, per fi, intel.ligent sobre la llengua i la immersió, i sobre política, per tant. No coneixia en Jordi Graupera; pèssim senyal; començo a no conèixer la gent que sobresurt al món; l'altre dia, per exemple, al cine: caram! qui és aquest actor (a Drive) magnífic? M'ha costat de trobar, l'article, que, a més, s'anuncia com a II; és a dir, hi ha l'I, que encara no he llegit; l'enllaço a través de Twitter. Sort en tinc de les noves xarxes socials.
dimecres, de març 14, 2012
divendres, de febrer 24, 2012
El poble i les guillotines
Llegeixin, llegeixin -deia a classe el catedràtic Canals- . És clar, com que la gent no llegeix... -continuava, ja enfurismat- És que me la sentia la guillotina, me la sentia al coll, mentre llegia El contracte social.
Llegeixin, llegeixin -deia a classe el catedràtic Canals- . És clar, com que la gent no llegeix... -continuava, ja enfurismat- És que me la sentia la guillotina, me la sentia al coll, mentre llegia El contracte social.
dijous, de febrer 23, 2012
This is the business we've choosen
No m'hi oposaria en un referèndum, però és ben significatiu tot plegat. Exemplar.
No m'hi oposaria en un referèndum, però és ben significatiu tot plegat. Exemplar.
dilluns, de febrer 13, 2012
dissabte, de febrer 04, 2012
J. Edgar
Una crítica de la pel.lícula que coincideix amb el meu parer: obra d'una complexitat extraordinària, obra mestra. Tractada amb una cambra que posa una distància solemne i, alhora, sagaç, de cop, a velocitat de vertigen, ofereix primers plans d'humanitat fonda.
Una crítica de la pel.lícula que coincideix amb el meu parer: obra d'una complexitat extraordinària, obra mestra. Tractada amb una cambra que posa una distància solemne i, alhora, sagaç, de cop, a velocitat de vertigen, ofereix primers plans d'humanitat fonda.
divendres, de febrer 03, 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)