A Muñoz Seca, amb respecte per la seva por i amb admiració pel seu valor

Viva la muerte

Curtmetratge guanyador d'un Goya i nominat per a l'Oscar.

Impressionant

Quan ho vaig veure anunciat ja vaig pensar que en JJ Millás no ens decebria. Però, això és massa. Estic impressionada. Ara, ve l'avi i, en moment solemne i tràgic, explica als néts que ha arribat l'hora de perdre la innocència. Ha arribat l'hora de saber de què va, això del poder. I per què ha arribat l'hora? Tan feliços que vivíem menjant anissos? Doncs, és que els avis hi volen tornar, a governar. Convé deixar ben alt el pavelló de la seva memòria. El poder és això, estimat.

Twitejant una mica més

És exactament així, i, per sort, hi ha algú disposat a recordar-nos-ho.

Exacte

El poder dels intel.lectuals

En el valle de Elah


Pel.lícula magnífica. A Una temporada en el infierno sempre he llegit la més contundent denúncia contra la tortura i els torturadors, de mans netes i brutes. No així en altres llocs, i en altres ments, on els nostres mister X, de rabiosa actualitat i actualització, gaudeixen d'una bula moral a prova de bomba, però de bomba, bomba.

T'espero

Per tot això.

Epicuris, que sou uns epicuris

Als dos meus millors, segurament els únics, amics (un senyor i una senyora, visca la paritat). ¿Hi ha amics que no siguin amics de sempre? En el meu cas, no.

Pel que fa a l'Albiac, què bé escriu, el punyetero...

Fernando Ònega, a La Vanguardia d'avui


-Pero quiere seguir.
-¿Para qué?
-Quiere seguir.

Els del PP basc ja deuen veure clar que el Gran i Històric Pacte d'Estat (!) no les arrienda las ganancias. Sempre m'ha interessat contemplar con s'acaben les coses, com es resolen els processos; una perversió. En música... A veure aquest moviment, i la simfonia sencera... En música, i en tot, perquè, de fet, tot té la seva pròpia música interna; avui estic sagaç. Tan content que se'l veia, a aquest noi, en Patxi López.

Molt bé, Puigverd


M'espanta de pensar les bestieses que sentirem a dir i les que veurem fer.

Benvingut Benet XVI

Desolador

És el pinyol de tota la problemàtica d'aquest país. I el nostre futur, en depèn. Però, em temo que anirem a votar amb altres motius més estètics a la butxaca.

Notícia de Catalunya (J.Vicens Vives)

Heus ací (s'encomana aquest català a hores d'ara arcaïtzant; hi reconec una elegància literària), heus ací, doncs, un llibre que vol donar compte de Catalunya. Un assaig amb voluntat de transmetre una idea de Catalunya, tot desplegant-la en la història i sustentant-la en l'erudició. No és Ortega, a qui critica, potser amb raó, no tinc prou coneixements ni prou coneixement per dilucidar-ho. És un historiador lúcid capaç de mirar des de dalt del temps el pas dels segles, i copsar-hi una continuïtat. La veus? Sí, esclar, és Catalunya. Una voluntat d'ésser (a Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser) mancada de voluntat de poder. Ai.

La davallada de Catalunya comença precisament quan el Minotaure (el Poder, l'Estat, i encara l'Estat modern) empenyia cap amunt, revestint la forma de monarquies autoritàries nacionals o plurinacionals. Els catalans teníem -ho hem dit- una llarga experiència del Poder en la seva forma minvant, i quan començà a reviscolar-se li paràrem els peus fent triomfar i reconèixer el pactisme. Amb això ens acontentàrem. No passàrem d'aquesta cantonada. Jugàrem poc net amb el Minotaure. I d'ací prové, segons em sembla, una decepció històrica sensacional: la d'un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d'ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques.

Però, esclar, hi ha la voluntat d'ésser, que ha anat tirant dels segles per mitjà de l'enginyosa solució pactista. Llàstima que un pacte és sempre, diria que per defincició, de circumstàncies. I un pacte amb el Poder és com pactar amb el Diable. I, així, a Catalunya se succeixen les sotragades, les revolucions, en nombre molt més elevat que a la resta d'Europa. Vicens Vives en comptabilitza onze en els cinc darrers segles. Castella només n'ha conegut nou, i França set; els Països Baixos, quatre; i Anglaterra, tres. I així, més que no pas la voluntat de ser, impossible sense la voluntat de poder, diria que hem conreat la voluntat de què ens deixin ser. No és ben bé el mateix.

Ciudad de los gitanos

Els gitanos, en primer lloc, són una fascinació infantil. A casa, sentia a parlar amb respecte i, a cops, amb admiració profunda de personatges extravagants i genials. Per exemple:

-Carmen Amaya.
-Els "manels" del sud de França.
-Els gitanos de Sants, rics i afables.
-Un lladre espavilat i hàbil, i es veu que molt simpàtic, que era una mena de Houdini; a la presó Model feia desaparèixer tot el que volia als mateixos nassos dels guàrdies, fins i tot desapareixia ell; es fugava una i una altra vegada. El negret de Sants.

Ja de gran, i continuant amb exemples: en la recopilació de cançons que tota persona porta a dins, no hi falta mai l'enredant per aquí, enredant per allí, d'aquesta manera, el meu pare, em va criar a mi; en el recull de poemes que recito de memòria, sempre n'hi ha algun del Romancero. M'agrada l'òpera Carmen, amor que vull pensar que comparteixo amb Nietzsche, encara que ell mateix deixi dit que, sovint, cal prendre's el que ell mateix diu amb humor. Crec, però, que Carmen li agradava en serio, i no només per engaltar-li a Wagner. Recordo sovint aquell gitano jovenet, recent operat, i tota la seva família numerosíssima, la qual, en el seu nomadisme, havia arribat fins Austràlia; m'explicaven històries divertides de la seva estada a les antípodes, i m'eixorivien durant les hores que vaig passar en una sala de la Vall d'Hebró, fent companyia al meu pare, també recent operat. L'explosió vital, i alhora educada, d'aquella família,va despertar també mon pare d'un sopor perillós i el va treure d'un submón caòtic.

Benvinguts siguin tots els gitanos del món. A França? A Luxemburg? A Catalunya? No, esclar que no. No tots. Acarem el mites amb la realitat, i llegim amb respecte el que ens regala (informació i reflexió de primera categoria) J.P. Quiñonero, des de París, al seu blog. Ara bé, Sarko, no et passis ni un pèl. Ni tu, ni els que et fan la gara gara a Badalona. Ara treure'm pit amb els gitanos, a qui no empara ni Déu, ni Al.là, ni estat, ni estat fallit, ni exèrcit, ni franquícia terrorista...

Ens divertirem, oi?


- Ara sí, ara sí que Espanya es trenca. Segur que es trenca si jo no surto de nou elegit. I ho diu sense cap rubor...

- Diu l'altre: Jo, personalment, amb el meu DNI (espanyol), votaria "sí" en un referèndum... que no penso convocar si surto elegit, entre altres coses perquè és il.legal, i jo, personalment, sóc un home d'ordre. És a dir, sense cap rubor: En un altre món i en un altre temps, similars als dels contes de fades, jo, personalment...

- Un tal Lorenzo Bernaldo de Quirós (el nom ja s'ho val) cavalca des de terres castellanes. Darrerament me'l trobo fins a la sopa. Es veu que és un espanyolista amable, just el que necessitem els catalans per a deixar d'estar emprenyats. Una mica d'amabilitat i comprensió. Proper al PP, el cavaller té un projecte. Federalista, of course. El desllorigador que jo ja trobava a faltar. La possibilitat del pacte antinotarial, amb doble salt mortal. La qüestió catalana encaixada, encaixonada. Encalaixada. Des de Madrid, ens deixarien fer calaix, que, casualment, és el que sentirem reclamar en boca de CiU en campanya. El dret a decidir com esmerçar els calers, alguns calers. Per exemple, en ensenyament virtual.

- I l'Estatut. Quedarà estancat. Ni des d'aquí legislarem descaradament en contra de la sentència, ni des des d'allà legislaran massa a favor. No mentar a la bicha. O només com a espantall en algun possible brot o rebrot de despatx, ràpidament, i per mitjà d'estatut i el seu negatiu, la sentència, sofocat.

Tot plegat perquè una amiga que no segueix ni de lluny la política, m'etzibi: Guanyarà en Mas i pactarà amb el PP, i aquí paz y luego gloria. Què? Quina pel.lícula anem a veure avui? Sense cap rubor.

Pel mar corren conills

Pels boscos, les sardines, riau, riau... I pel cap corren idees, no nessàriament menys estrafolàries.


- Portada de LV d'avui. Malament rai. Catalunya necessita urgentment una majoria absoluta, a mamar tots els versos (homenatge a V.A.E. gran prosista, segons Pla, com ens recorda en Pere) Que l'esmentada majoria només pugui esdevenir-se a través de CiU, em posa d'un humor tan malencònic que tendeixo, ai, a la poesia. A mamar tots els versos. Pose-m'hi l'esperança de la lliçò amarga apresa. El resultat: una prosa travada de manera imparable i implacable. Se m'acut algun tema, què dic, un munt de temes: la MAT, les nuclears i els seus cementiris, el quart cinturó... L'ensenyament... A mamar tota prosa. No, no, a veure. Respirem fondo. Ep, no tant, que s'ensumen les males olors... Respirin una vegada fondo, posint-se ràpidament una pinça al nas, i votin. És un consell ben sincer i benintencionat, que jo no penso seguir.

- Acta notarial a LV d'ahir. J.J. López Burniol. De lo que se desprende que el conflicto histórico entre España y Catalunya es el choque frontal de dos naciones: una que no ha tenido fuerza para absorber a la otra, y otra que no ha tenido fuerza para desligarse de aquella. Una sola objecció. No hi ha, i em sembla que no hi ha hagut mai, un xoc frontal. Sortosament.

- En el fons tot es redueix a saber on són els límits d'allò que som capaços de suportar. Però, tot es complica. El que som capaços de suportar és tan flexible.... Fins al dia que peta, per això és necessari anar barrinant sobre els límits. Compra de dissabte a la tarda a un centre comercial proper a casa. Des del pàrking descobert, el mar i els banyistes a tocar. Decidim -ja anem preparats, per si de cas- remullar-nos abans de tornar a casa. Davant nostra, acarada a nosaltres, una camioneta vella, a ple sol, les finestres del davant una mica obertes. Darrera hi ha algú, sí? Sí. Algú que es mou, tapat de dalt a baix, amb una vestimenta integral d'un color marró... que sembla mentida, sembla mentida que de la magnífica i variadíssima paleta de marrons, n'hagi sortit un, de marró, com aquest. Un insult cromàtic. És la primera vegada que veig una dona (?) tapada del tot a casa nostra. N'havia vist a Londres ja fa molts anys, semblaven de pas, turistes al darrera d'algun potentat masculí. N'he vist a París, no sabria dir si de pas o nacionalitzades. Sortim del cotxe, i la deixem allà, sola, fregint-se al sol, amb una escletxa d'oxígen. Dintre del súper havia vist de resquitllada un mena de túnica baldera, unes xancles i un cap barbut. Penso: Que no s'hi entretingui, si us plau. Al cap de mitja hora, tornem, refrescats després del bany. La camioneta no hi és. No puc evitar de ser cruel: Bé, han tingut el detall de no explotar, oi? Tinc por. D'ells i de la nostra reacció. Prefereixo que se'n parli obertament, raonadament. Els pros i els contres. Perquè tinc por i un munt de dubtes. Au, a mamar tots els versos.

-

I encara una quarta, de pregunta

Seguiran, els catalans, atorgant el vot als partits que sustenten l'empobriment cultural del país? Obviament és una pregunta retòrica. Darrera, una estratègia calculadíssima, típicament elitista (sempre hi ha una minoria que estudia anglès a la Gran Bretanya, per entendre'ns. La minoria que necessita el país): Ja remuntarem quan tinguem un estat propi.

Una estratègia idiota: Difícil bastir un estat des de la misèria. Arribarà un punt en què la minoria serà un alien, no la votarà ni déu.

Catalunya endins



En els dies de més calor de l'estiu, fem país des de la mar empordanesa fins al Pallars i la vall de Boí. Abandonar l'aire condicionat del cotxe per anar simplement a fer un cafè, és quedar estabornit per una bafarada infernal; és quedar engolit per una calitxa tèrbola, que t'encapsula i t'enfarina per fregir-te dins d'una paella gegant, bunyols de vent del desert. Dinem a Salàs, l'ambient fresquet del menjador ens ajuda a redefinir els nostres límits carnals, la nostra silueta, però el menú afartapobres engega la silueta a rodar, panxes farcides. Fem una llarga migdiada digestiva, i a mitja tarda caminem pel poble, que se'ns acaba de seguida, i tirem cap als prats i camps del voltant. Admirem l'extensió de les valls, i les muntanyes, ni llunyanes ni properes, a la distància adequada. Em recordo, de petita, embadalida per una postal que ha rebut ma mare d'una de les seves amigues, des del seu poble natal, Salàs. Aquella verdor fosca com la molsa arrapada a les muntanyes, que em porta a imaginar que la terra es pot esquilar com he vist que fan amb els bens. Les valls apedaçades, retalls de catifes verdes, grogues, marrons... Els meus colors preferits.


Salàs, avui, és pura indecisió. Als afores, en construcció, clarament i tristament abandonada per la crisi, aposta aturada de turisme rural, de segona residència; en reconstrucció, al nucli antic. Val a dir que és un poble polit, de carrers nets i placeta porxada. Hi ha cases magnífiques, ben restaurades, acollidores, finestres i balcons florits; i hi ha enderrocs a mig desfer, parets i sostres foradats, cases esbudellades, envaïdes per una vegetació potent d'estètica okupa. Hi ha el magnífic penya-segat, amb la renglera de cases abocades al buit; passadís-balconada des d'on contemplar el tall geolòlig, paisatge mineral, tan obscur. Quan marxem, m'enduc el Salàs idíl.lic de la meva infància i de la infància de la Conxita, l'amiga de la qual compro amb il.lusió un recull primerenc de poemes que trobo en una llibreria de La Pobla, Pallareses. M'enduc els records tan vivament retrobats. Per tot, records. És ingenu pensar en un lloc verge.


Vaig heretar molta roba de la seva filla morta, la qual cosa em va provocar una alegria immensa, als meus tretze anys presumits, i, de rebot, un sentiment de culpa fondo, malaltís que, des de llavors, procuro de mantenir a ratlla. Recordo especialment un vestit camiser, amb màniga americana, estampat amb floretes petites de tons rosats; també uns pantalons blancs, llargs, de pitillo, que feien furor llavors. Roba de dona jove i moderna. La meva mare, modista, hi va fer totes les entrades possibles perquè res no em quedés balder. Feina ben feta, un noi del poble on estiuejàvem em va venir a buscar, amb totes les formalitats, em va du del bracet al meu primer ball d'envelat i em va convidar a un refresc. Ma mare astorada i nerviosa, mon pare moix. Jo, em divertia, era divertit abandonar la infància com una peça de roba quica al fons d'un armari d'adolescent. A volta de correu, la Conxita (en guardo la carta) agraeix a ma mare que l'hagi fet riure amb les meves històries i li dóna consells assenyadíssims. Deixa-la que voli una mica, que gaudeixi de la joventut, que sigui feliç. Tot s'ha acomplert.

Des de Salàs, amb agraïment.

L' Iceberg sencer

És un article realment sorprenent. Tot i reconèixer que m'estic prenent el primer café amb llet del dia quan el llegeixo, la veritat és que una manca de lògica tan gran, desperta o adormida, em porta a sospitar que potser és escrit en clau irònica. Però no. El firma Ignacio Cembrero, que és, o almenys ha sigut, director del diari socialdemòcrata (m'apunto a aquesta àmplia i còmoda denominació) per excel.lència, on les bones maneres han d'imperar sempre, donant el to de la gent elegant, sofisticada i desenvolupada intel.lectualment; no com els altres. Bones maneres, encara que sigui a costa de la coherència més simple, i a costa de caure en l'avorriment més profund; al capdavall, ser elegant, sofisticat i desenvolupat intel.lectualment, no garanteix d'ésser intel.ligent; a vegades, només serveix per a enredar la troca, per a embolicar-se amb una fulla de pi. Deixo de banda l'excepcional J.J. Millás, al qual li he llegit un parell d'articulacions, en forma d'articles al suplement setmanal (i no el llegeixo gaire sovint), d'insults, -insult rera insult-directes a González Pons. Sense ironia, m'agrada Millás.

Torno a l'iceberg. Diu Cembrero: El Partido Popular lo tiene claro: Rabat se aprovecha de la "debilidad" del Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero antes de que ellos lleguen al poder. La denuncia podría valer si explicasen qué concesiones pretende arrancarle el rey Mohamed VI.

I, a partir d'aquí, deixo a la paciència i benevolència de l'amable lector (si existeix, sobretot a l'agost), de llegir qué pretén, segons les hipòtesis Cembrero, el rei Mohamed VI; pretensions que no -repeteixo, no- tenen res a veure amb el govern, debilitat o no, d'Espanya. Dono una pista: la cosa va directa contra el CNI. I és que, a veure, ¿Quin interés hi té, el CNI, a la frontera amb Marroc? Quina manera de perdre el temps i de malversar els diners del contribuent. Per cert, vaig llegir fa temps un informe en algun mitjà que no recordo, segons el qual el CNI té la mania que la frontera d'Espanya amb Àfrica, pot esdevenir la falla geoestratègica més conflictiva (com un teló d'acer del segle XX) del segle XXI.

Epitafis (nova secció, o no)

Capficada per l'entrevista ja famosa del conseller Castells, en vaig resseguint rastres. Reprodueixo, també, algunes de les afirmacions que més em van impactar:

-En un moment delicat (les relacions entre Catalunya i Espanya). D'un distanciament que jo, que vaig viure el franquisme, no havia vist mai. Mai havia vist una distància tan gran entre Catalunya i Espanya.

- (Sobre ZP) M'ha produït una certa sorpresa veure com parlava de l'Estatut com si no fos cosa seva. Quan un pacta una cosa, el més normal és que les dues parts defensin el que han pactat. Vàrem pactar l'Estatut amb Zapatero, amb ell directament, i potser va ser un error fer-ho només amb ell (...)

- (sobre el PP) És a dir, vist en perspectiva (aquesta "perspectiva"... no té preu) crec que l'Estatut també s'hauria d'haver pactat amb el PP.

-(sobre Chacón, que és un tema en si mateixa, sola o de la mà del seu papa FG) Ara, ("ara", vol dir allò de la perspectiva) constato un fet (és d'agrair que no parli d'un fet sorprenent, ara): Chacón va fer una valoració de la sentència de l'Estatut dient que n'estava satisfeta. Ja està tot dit.

Doncs sí, ja està tot dit. I dat i beneït. El pitjor: ja estava dit, dat i beneït des de bon començament. Ara, ara, en perspectiva, ens vol fer creure que cau de la figuera, aquest. És curiós, però, que prefereixi passar per tonto a l'hora de postular-se com a pal de paller futur del catalanisme d'esquerres.

La catalana emprenyada per...


1.- L'arbitrarietat que es fa passar per llei.

2.- Les lleis de l'embut que es justifiquen només en base a bons sentiments. La temptació de ser bo és terrible (B.Brecht)

3.- Les lleis fetes en exclusiva per a enardir els ànims. Victòries i derrotes. Sí o no.

4.- Les lleis que prohibeixen sense rendir cap benefici objectiu per a la comunitat. Només preludien altres prohibicions. L'eròtica de la prohibició.

5.- Les lleis que prohibeixen tan arbitràriament que em deixen sense arguments davant dels arguments ben intencionats del meu fill adolescent. Les mares no existim per a explicar Freud i altres males herbes. Sí, fill meu, l'animal hi pateix, és obvi que hi pateix molt, sin comerlo ni beberlo. I encara: A casa, no maltractem els animals, mai, no. Guaita les gates...què formoses.

Fins aquí arribo. Em nego a rebaixar-me a assenyalar el bistec de vedella que en G. s'està cruspint; em nego a parlar de la pobra llagosta -quien la pillara- sobre la que Vargas Llosa basava, mentre se la cruspia, la seva argumentació protaurina a uns amics, segons que explicava en un article recent. Acabaríem parlant de les formigues. I no, perquè això sí que li he explicat, ja de ben petit, al meu fill: les paraules signifiquen. La paraula és el més important per als humans, ens humanitza i ens dignifica, no la podem fer servir en va. La paraula, i les lleis fetes de paraules que haurien de posar límits raonables i necessaris al nostre esperit de ramat, el qual, per cert, no es caracteritza per ser massa pacífic ni bondadós. A Catalunya, tampoc.

(en memòria de la meva àvia, del meu pare i del meu germà)

Per a emmarcar

Pobra Societat, Catalana i de Filosofia. Quan ens van començar a segar del tot l'herba sota els peus, vaig començar a apreciar enormement la intromissió de l'estat en l'educació del nostre país per mitjà de la "Inspección General del estado". Quines coses... "La de cosas que hemos visto", que deia un personatge a "Campanadas a medianoche".

Plors i violes

Al final del tercer d'ESO, els tutors i coordinadors programen els dos únics grups de 4t que previsiblement tindràn el curs següent en funció de: No, no, aquest noi té capacitat per a fer batxillerat i carrera... Llavors, les matèries optatives que aquest noi escull són les de les opcions científico-tecnològiques. La resta, tot un grup sencer amb optatives de "socials"... doncs tropa. No sé si s'ha entès, ho repetiré: hi ha un grup de 4t d'ESO on s'hi apleguen tots aquells que, per diversos motius, no poden o no volen estudiar; aquest grup és el que, en llenguatge d'altres temps, en diríem de "lletres".

La balconització de Catalunya

En els darrers anys s'ha sentit a parlar del perill de balcanització d'Espanya. Em sembla que el perill real és a Catalunya. Hem començat pels balcons. La divisió és fonda, sempre ho ha estat. És tan fonda que és a flor de pell. Fins i tot, pot explicar l'augment del crit independentista a casa nostra. A casa, que en sabien força, sempre havia sentit a dir que d'independentistes, a Catalunya, històricament no n'hi havia hagut mai, estadísticament negligibles, vaja. Si donem un cert crèdit al crit d'ara, què ha canviat, doncs? Un país de dues comunitats consolidades per separat arran de la immigració de mitjans del segle XX. Aquest és el problema més preocupant que jo veig en la nostra penosa situació actual. La resta, ho areglarà l'aritmètica electoral i els pactes de supervivència posteriors; necessàriament, caldrà fer una catarsi, més o menys teatral, en tot cas, molt teatral, i començar com qui diu de zero. Vull dir que l' etapa Estatut i estralls passarà -la faran passar- ràpidament a la història. Per alguns articles, firmats a l'ensemble alguns, i declaracions de patums catalanes, d'un to sever, pompós, i, esclar, d'una buidor espaterrant, em temo que hi hagi la intenció de fer passar les gestes d'aquests anys a la història, no pas com un vodevil sinó com una etapa digna d'episodis nacionals. M'imagino algun jove historiador d'aquí a trenta o quaranta anys, Aviam, i què en pensava un Castellet de tot plegat? Em costa més d'imaginar la pregunta per un Ramoneda, però també hi cap. Doncs, heus ací l'article... Caram, quina hora més solemna, quin moment patri més cabdal...

Però, les dues comunitats s'han ensenyat les dents -i, sobretot, la llengua- des dels respectius balcons. Caldrà veure què passa amb la llengua. Si arriba la sang al riu de la doble xarxa escolar, per exemple. Aquí sí, que les corrents polítiques del futur immediat tenen un problema. Uns quants problemes, seriosos. Els partits polítics, prou que acabarien per tendir ponts, l'aritmètica parlamentària és implacable. Però, caldrà veure si la gent hi transita, si no amb cordialitat, amb certa normalitat.

Anatomia d'un altre instant, tot desitjant que no calgui passar a l'autòpsia. De moment, el TC ja ens reconeix el dret a morir amb dignitat.



- Recuerde que puedo sacarle un millón de personas a la calle.
- ¿Y qué?

Primera conversa, a Madrid, entre Tarradellas i Suárez. Va ser un fiasco, tens, "bronco". Però, va donar bons resultats. Suárez es va quedar meravellat de l'astúcia del vell català, quan en sortir aquest de la reunió va declarar a la premsa, escuetament i contundentment, que tot havia anat com una seda. Aquell mateix dia, mentre Tarradellas feia la maleta per tornar a França, va rebre a l'hotel una trucada de part de Suárez, hi havia marge per a una altra reunió. Amb aquest home, ens hi podem entendre, diuen que devia pensar Suárez. Finalment, com tothom sap, es van entendre tant, que la Generalitat, i el seu President desconegut i fantasmagòric, van ser vistosament reconeguts en la seva continuïtat des de la República, un fet insòlit en la Transició. Per cert, quan Tarradellas torna de l'exili com a President, els carrers eren a vessar, a vessar de gent que fins feia com qui diu quatre dies no en sabia ni el nom ni l'existència, d'aquell català tan estimat -el desitjat-, que, per fi, ja era aquí, entre nosaltres (nosaltres? Heus aquí un problema). Afegeixo i insisteixo: per l'astúcia, no pas pel milió de persones al carrer. O, millor dit: És ociós i estèril, per fer-ho suau, un acte de masses que no tingui darrera una sòlida i astuta i, si cal i quan calgui, emmudida, visió política de la jugada.

Records passats i records per al futur


M'agraden els "mundials" des que era petita i la casa s'omplia de veïns, sobretot nois -teníem tele, pagada a "cómodos plazos"; no vam ser dels primers a tenir-la, però tampoc dels últims- amics del meu germà gran. Era una festa. I així procuro viure'ls encara, com una festa.


- Mundial dels seixanta a Anglaterra. Final: Anglaterra-Alemanya. Els anglesos es veu (jo era força petita) que no s'havien caracteritzat per jugar massa net. Tothom anava a favor dels alemanys per justícia esportiva, excepte el meu avi. Encara el veig davant de la tele, a primera fila, amb el bastó alçat; Jo, de futbol, no hi entenc, ni m'agrada gaire. Tant se me'n fot qui guanyi... Ara, ara... això sí. Alemanya, mai de la vida! (hi havia un crescendo de bastó i de veu considerable, aquí) Milions de vegades, milions! els anglesos... Que guanyin els anglesos! La resta de l'audiència emprenyada amb l'avi: uuuUUU... Els anglesos, redéu! sentenciava, ja vermell de tanta passió com posava en el futbol que tant se li enfotia... Aquesta capacitat de contradir-se en dues frases i quedar-se tan ample, encara ara em meravella.

- Mon pare no acostumava a contradir-se mai: sempre anava a favor del contrincant de la selecció espanyola. Vés per on, pobre home, ara estaria "à la page", llavors estava més sol que la una. I encara més sol: España-URSS. Desafecció total fins a l'emprenyamenta. Ja s'ho faran, home, els uns i els altres. Se n'anava a l'habitació del costat amb un llibre. De què serveix veure un partit qualsevol si no hi pots posar emoció.

- Mundial del 98 a Bolívia. Festa grossa boliviana quan perd Argentina. Final: Brasil-França. Tothom, sense fisures, a favor de Brasil. Guanya, em sembla que merescudament, França. Descobreixo un jugador que m'enamora: Zinedine Zidane; i d'altres coses, que també m'enamoren, però que ja no pertanyen a cap esport.



- Recordaré (vaja, això espero) qüestions col.laterals que aquests tipus d'esdeveniments sempre generen, algunes de força divertides:

-El salt a la fama sense perdre la compostura d'aquesta noieta tan guapa, la Sara Carbonero. Ben fet, nena! Que n'aprenguin. I tots els periodistes de Tele 5 que retransmeten partits. Ho fan força bé.
-La increïble història del pop Paul. Ai, com he rigut.
-Un reportatge per la tele al matí d'ahir. Surten els carrers de Bilbao buits de banderes. Aparentment, indiferència total. Un noi entrevistat diu, amb mirada divertida: ...pero lo va a ver todo el mundo. En su casa, pero todos, pues.
-Un escrit de l'inefable senador del PNB... Sí, aquell del pentinat impossible. No em surt el nom. Va contra la selecció espanyola, i ens ho vol argumentar sòlidament: no sé què d'uns euros que cobraran els jugadors si guanyen; no sé què de la casa reial, i aquí ja deixo de llegir. Pesat. Digues-ho clar i euskaldun, i no hi fotis moralina.
-Faig un bot quan el gol d'en Puyol. Alemanya? Mai de la vida, Redéu. Tant se me'n fot, el futbol, però milions de vegades, milions...
-Fa uns anys, cap espanyol no català sabia dir pujol; li deien puyol a en Pujol. Ara, ara que n'han après una mica, li diuen, amb veu orgullosa i contundent, Puchol a en Puyol.

Ho subscric

Ves què hi farem si és així

Impossible de rebatre ni una coma. Almenys jo no puc.

Kosovo és el model?

Els dolents fets malbé


Deia Hitchcock que el dolent ha de ser el més bo de la pel.lícula. És comprensible, i hi ha dolents magnífics, seductors. En posaré un exemple: m'agrada Santiago Carrillo. Però allò que ja no ho és, de comprensible, és la narració que endolceix el personatge i intenta, a la desesperada, de fer veure que, al capdavall, tampoc n'hi ha per tant, amb la dolenteria del dolent. Immediatament, si passa això, s'ensorra la lògica de la narració i la psicologia del personatge, i queda al descobert la manca de sagacitat de l'autor.

L'autor: Javier Cercas
La narració: Anatomía de un instante
El personatge: Exacte.

De la pàgina 211 a la 213, on Cercas dóna voltes per Paracuellos del Jarama al novembre del 36, hi trobo una quantitat d'incongruències, un anar del sí contundent al pero, un càlcul tan mal fet en fi, que m'eixoriveixo per incredulitat després d'una ja llarga lectura ensopida, amb una prosa que pretén ser àgil però no exempta de ressonàncies literàries, sense aconseguir ni una cosa ni l'altra; una lectura que, malgrat la meva ignorància sobre el 23F, no m'ha dit encara res de nou, cap composició de lloc que no hagués ja pogut fer-me amb els detalls que havia anat caçant al vol . Em queden més de la meitat de pàgines per llegir, intentaré arribar al final, però, quin greu! Quina manera de fer malbé un personatge.

Val a dir que a Paracuellos Cercas s'aixopluga en l'autoritat -i l'autoria del desastre, doncs- dels historiadors Gibson, J.M Reverte y Viñas, ja que son los que más se acercan a la verdad de los hechos. Segun Viñas, la orden pudo partir de Alexander Orlov (aquest sí que era dolent, dolent), agente de la NKVD soviética en España, pudo ser transmitida por Pedre Checa, hombre fuerte del PCE, y ejecutada por el también comunista Segundo Serrano Poncela, delegado de Orden Público de la Consejeria de Orden Público (aquest executor pudo, tot i ser a les ordres directes de Carrillo, el qual, tanmateix, no.)

A Carrillo (consejero, doncs, de l'esmentada Consejería, amb càrrec recent estrenat, en una reunió al Ministeri de la Guerra, on es va parlar del problema dels presos, problema que es va començar a -diguem-ne- solucionar la mateixa nit de la reunió, i que es va anar -diguem-ne- solucionant durant tres setmanes i més de dos mil assassinats) se le puede acusar de no haber intervenido para evitarlas (les execucions), de haber hecho la vista gorda con ellas; no se le puede acusar de haberlas ordenado u organizado.

És a dir: la orden pudo... , i encara, pudo... Però, a Carrillo... no se le puede, puede. D'això, se'n deu dir, poder de l'autoritat historiogràfica.

El doctor ruquet i la senyora dolors, o com mitja humanitat s'enfot de l'altra (categoria: viatges amb el marit)

Després d'un deliciós, idíl.lic passeig per una petita part de La Provence interior, reconciliats amb els homes, fins i tot els francesos, el meu marit i jo passem la darrera nit de viatge als afores de Montpellier, en un hotel de carretera, perdut entre girangonses d'autopistes que pugen i baixen, i quilòmetres i més quilòmetres de zones industrials i comercials, a tocar de quatre Carrefours i tres McDonalds. L'hotelet és net, quasi polit, i el porta una família encantadora, inclòs el gos, que, tan bon punt ens veu, corre cap als nostres peus, i s'hi posa de panxa, preparat per a rebre carentonyes forasteres. Bé, dormirem bé, esclar que sí, i demà cap a casa d'una tirada. Encara no sabem que el meu cos en prepara una, el malparit. De matinada, el meu home demana auxili a la recepcionista. Un metge, si us plau. No és tan fàcil. Però, a les vuit en punt, amb un mapa dissenyat manualment, fem cap un minúscul poble proper, on el Dr. Ruquet (així es pronuncia, ho juro) en persona m'atendrà. Totalment deshidratada, encara tinc esma d'enfotre'm del nom, quan el llegeixo apuntat al marge del mapa. De tots els metges de França, m'havia de tocar.... etcètera. Evidentment, el conductor del cotxe, que ha passat la nit en blanc i està molt nerviós, no interpreta bé el mapa, i entrem al poble per una altra carretera, la qual també s'acaba en un petit pont, a partir del qual s'acaben, també, totes les similituds amb les indicacions escrites. Aturem el cotxe. La copilot, és a dir, jo, també està nerviosa, i, si sempre li ha costat de pronunciar bé el francès (Borges, el savi, diu que és com un italià constipat), sense gota de saliva, creu que no se'n sortirà. Però, la mort no espera. A la desesperada, truco al mòbil del Dr. Ruquet, el qual, avisat per l'àngel de l'hotel, ja és a l'aguait, i ara s'entesta, una mica picat, a saber on coi som. Miro al meu voltant, i veig un cartell enorme, al qual m'aferro: Pompes Funèbres. Bé, doncs, doctor Ruquet..., som davant de les (imaginació, si us plau; ni gota de saliva) pppommp ffuu. Insistència glacial a l'altra banda del mòbil: on som? Ppompsfffu. Amb això -miracle- que el cotxe es mou un parell de metres -la cama del marit deu fer figa-, i veig la totalitat del cartell dels nassos: Alarcón. Pompes funèbres Alarcón. Ni se'm passa pel cap que, amb la febre, al.lucini. Ara és la meva. Amb aquella lucidesa i determinació, que en diuen "revifalla de la mort", inspiro fondo i deixo anar l'aire, i a l'aire deixo anar un crescendo brutal: A..laar... CON. Uns segons de silenci, que deuen equivaldre a M'ha dit "Con"?. Però, la sana incredulitat es posa en marxa, i la ment del ruquet ressegueix de cop, del dret i del revés, tot el missatge. Sembla content: Aaah. Sí. Estàvem a dues passes. Un centre d'atenció primària amb ambulàncies a l'entrada, no té pèrdua, el veure'm de seguida. Ambulàncies! Quin bé de Déu. Agrairia, fins i tot, veure-hi helicòpters i cotxes de bombers, tot medicalitzat, i amb les sirenes en marxa.

El doctor Ruquet, com el seu nom indica, és jove i ruc. Em fa la fitxa. Quan apunta Dolors... Do...? Dolorès? Doleurs, n'est pas?, va i li agafa el riure. Quan continua amb el meu cognom (que us estalvio) és que ja es peta del tot. Certament, el meu nom unit al meu cognom és la bomba. Però, m'emprenya molt que el ruquet rigui. Caram, ruquet, que és una urgència, que faig molt mala cara, que em moro. Bé, ja seriós, m'examina, diagnostica, i em recepta vàries pastilles, una de les quals és per als espasmes et la... doleur... Riu? No es pot aguantar, com en aquella pel.lícula de "La vida de Brian". Cony, és a punt de riure una altra vegada. Sortosament, se l'empassa a temps, el riure. O li hagués fet empassar jo, mira.

A l'acomiadar-nos, es fa el simpàtic i em diu que tinc un clàssic: de turista. Jo li dic que és clar, que si els restaurants i... Ah nonono. No. I ara. De cap manera, els restaurants. Es ben bé que, a un francès, tocar-li un dels seus restaurants, és tocar-li allò que no sona.

Des d'aquí agraeixo a l'amable família de l'hotel que em deixessin descansar fins a les set de la tarda, i insistissin a no cobrar-me un dia de més. Hi ha gent bona, què coi. I de ruca, també n'hi ha, però bé, també bona. I ruca i bona. I sí, la bondat és important i aquestes coses. Ah, i no s'ha d'oblidar mai que sempre, sempre, ens hi podem fer un fart de riure.

Amb la seva ironia intacta

Hi ha amics que retornen.

Cadascú diu a l'altre que no és Déu; ací s'acaba el romanticisme. En aquesta hora en què cadascú de nosaltres ha de tibar l'arc per tornar a demostrar el seu valor i conquerir, en i contra la història, allò que ja posseix, la magra collita dels seus camps, el breu amor d'aquesta terra; en l'hora en què neix per fi un home, cal deixar l'època dels furors adolescents. (del final de L'home revoltat, 1951)

Lourmarin, abril del 2010.

Es el tipo de mujer intolerante que dice que suele votar laborista

Mare de Déu, Senyor. Què difícil d'ésser polític davant dels mitjans audiovisuals. Deixant de banda tota consideració, precisament, a mi, les imatges del personatge Brown sempre em fan somriure empàticament: malhumorat, maldestre, tímid, esquiu (excepte en una hipotètica bronca, amb aquest físic de boxejador retirat)..., té un aire de perdedor que tira d'esquena. Em temo que ja ha perdut, ja l'he perdut. Les senyores que passen pel carrer, que vénen i van del mercat, són temibles. Implacables. I, les ganes d'engegar-ho tot a rodar per part d'un polític cansat, també deuen ser bastant temibles.

Exacte

(Via Barcepundit)

El món, efectivament, pot ser molt fastigós, però sempre hi ha un colmo

Quin malson


Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya

Apoyaré el Estatut que salga del Tribunal Constitucional

Apoyaré el Tribunal Constitucional que salga del Estatut

Acords i desacords

Diu l'Espada, avui, al seu Mundo por dentro y por fuera:

La irónica pachorra del jefe de la oposición (magnífico su "supongo" cuando le preguntaron si Bárcenas iba a continuar en el grupo popular del Senado)

Totalment d'acord. Fa dies ja havia estat a punt de dedicar-li, al cap de l'oposició, una entrada per la seva magnífica "coletilla" en relació a la autodefensa de Matas, si puede. Després havia sentit i llegit comentaristes que se l'hi tiraven a la iugular per no haver fet declaracions solemnes davant la ciutadania. Però, la irónica pachorra, a mi, em sobta i m'agrada. Supongo, si puede. Ni un gram de populisme. De moment.

Una i una altra vegada

Passo pel videoclub i parlo amb la R. Gràcies a ella (gràcies, moltes gràcies), m'assabento que fa dies que està actuant per aquí el gran (grandiós!) Slava. De fet, és a punt de marxar. Hem quedat amb les nenes (les amigues, algunes ja jubilades) per anar al cine (pel.lícula argentina i, per tant, amb peatge descaradament progre, però bona pel.lícula, Las viudas de los jueves. No val a fer broma amb el títol). Sortim tan contentes (què faríem les dones que ja tenim una edat sense la troupe de les amigues, sabeu si funciona un rejoveniment facial amb làser? Sí, va bé, però val una pasta. Ah.), bé... ja m'he perdut..., les amigues m'entendrien. Te'n recordes, quan parlàvem tot seguit?, i ens petaríem de riure. Bé, doncs, sortim contentes i improvisem una anada col.lectiva al teatre.

Així que veuré per segona vegada l'Slava's snowshow. La repetició, tant que se n'ha parlat, i és indesxifrable, el seu poder. L'Slava, el vaig descobrir gràcies al meu germà, que era el meu assessor teatral; el vam veure junts (merda!); també amb el meu fill, ja fa una colla d'anys; en G. era un nen, i va quedar seduït, com tothom, petits i grans, pel pallasso rus; ara, s'hi apunta també, i el marit, i l'A., el fillol, fill d'una de les amigues, amb qui abans de la sessió ens cruspirem la mona.

Què més es pot demanar a la vida, sinó que duri en condicions més o menys semblants? Atura't, instant, ets tan bell! No, no, jo vull que no s'aturi el temps perquè m'estimo tot el que forma part de la meva vida, i no només aquest o aquell altre punt àlgid d'intensitat, l'instant de la bellesa. No, m'estimo tant tot el que és meu que estic disposada, si cal, i em temo que sí, que cal, a oferir-ho en sacrifici a la mort. Apa, aquí ho tens tot, entoma-ho, si pots. I no podrà.

Bé, per A. Puigverd

El imán

Hablábamos de libre albedrío: Oscar Wilde improvisó esta parábola:

Había una vez un imán y en el vecindario vivían unas limaduras de acero. Un día, a dos limaduras se les ocurrió bruscamente visitar al imán y empezaron a hablar de lo agradable que sería esta visita. Otras limaduras cercanas sorprendieron la conversación y las embargó el mismo deseo. Se agregaron otras y al fin todas las limaduras empezaron a discutir el asunto y gradualmente el vago deseo se transformó en impulso. ¿Por qué no ir hoy?, dijeron algunas, pero otras opinaron que sería mejor esperar hasta el día siguiente. Mientras tanto, sin advertirlo, habían ido acercándose al imán, y cuanto más hablaban, más fuerte era el impulso, hasta que las impacientes declararon que irían ese mismo día, hicieran lo que hicieran las otras. Se oyó decir a algunas que su deber era visitar al imán y que hacía ya tiempo que le debían esa visita. Mientras hablaban, seguían incoscientemente acercándose.
Al fin, prevalecieron las impacientes, y, en un impulso irresistible, la comunidad entera gritó:

-Inútil esperar. Iremos hoy. Iremos ahora. Iremos en el acto.

La masa unánime se precipitó y quedó pegada al imán por todos lados. El imán sonrío, porque las limaduras de acero estaban convencidas de que su visita era voluntaria.

Hesketh Pearson, The life of Oscar Wilde.



L'experiment

En la meva llarga etapa de profe de filo prelogsiana havía de parlar del lliure arbitri. Vaig improvisar fotocòpies, curs rere curs.

Els alumnes aventuraven explicacions sobre El imán, després d'una lectura seria i insopida, que no augurava res de bo. Alguns -pocs- alumnes explicaven sempre, d'alguna o altra manera, que l'imant era el dolent de la pel.lícula, que enganyava vilment les llimadures; dolent i hipòcrita dictador, l'imant, que negava la llibertat per la qual clamaven les llimadures en un digne procès revolucionari, o participatiu, en llenguatge actualitzat. La resta d'alumnes, la que no hi havia trobat cap ni un sentit, en el text, s'il.luminava de sobte, i tots alhora deien que sí, que era exactament allò el que volia dir aquell text tan difícil i raru que la "loca de la casa", és a dir, la profe de filo, és a dir, jo, els feia llegir.

I així curs rere curs, sempre amb alguns alumnes brillantíssims intel.lectualment (no és irònic)clavant la mateixa explicació, i la resta aplaudint-la. Recordo -sigui dit de passada- una professora de física que també va llegir el text, concloent-ne la seva dificultat per als nostres alumnes, Com et passes, tía, com vols que t'entenguin, això? Val a dir que, un cop jo esbudellava, en cinc minuts, l'enigma a classe, no es produïa cap sensació forta de caure de la figuera, cap rastre epifànic; els alumnes entenien el text, entenien la qüestió filosòfica, fins i tot s'atrevien a discutir-la, No som lliures, sí som lliures, que sí, que no, posant així de manifest, a tot estirar, el tarannà optimista d'uns i el pessimista dels altres. Fet i fet, el grup havia trobat... una mina! Un altre punt de divisió en dos bàndols, la qual cosa els omplia, a tots, d'emoció i d'agraïment envers l'imant i les seves llaminadures..., vull dir llimadures.

Un curs, no recordo per què, ja no en vaig fer fotocòpies, d'aquell text. El vaig oblidar fins a dia d'avui, que, de cop, l'he retrobat.

Quan ensopegues amb un escriptor meravellós,

ja no importa la música de Beethoven, ni tan sols la de Bach; ni aquesta primavera incipient, que ara s'amaga com si tingués pudor d'esclatar, ara es deixa veure de resquitllada; ni la política; ni la filosofia política; ni el cinema, aquesta estrena de Polanski...; gairebé ni la família: Hola!... Hola?... Hoolaa... Ai, hola! Quan ensopegues amb un llibre com El intocable i amb un autor com John Banville (L'escriptor en llengua anglesa més intel.ligent, l'estilista més elegant, diu G. Steiner), d0ncs, t'hi capbusses, sense pressa per acabar, sense cruspir-te paraules, parrafades senceres sense digerir, no; en fas una lectura pausada, fins i tot tornes enrere sovint per a gaudir de nou d'algun dels seus encerts, i te'n fas creus de la fredor elegantíssima de la seva prosa que sembla acariciar-te -hi ho fa tendrament, quan vol- amb el fil esmolat d'un ganivet.
Quan hi ensopegues... passes de tot. Plaer solitari per excel.lència i que, per això mateix, voldries compartir amb el món sencer. Als carrers, a la plaça, al parc, a les tertúlies amb amics, virtuals o no, amb el veïnat: Bon dia i Déu-vos-guard i quina meravella John Banville.

Un estil

Aquest Juan Abreu (a qui no coneixia des que vaig anar a parar al seu blog; i segueixo més o menys igual) és la bomba. Mira que no hi estic gens d'acord; jo, tan respectuosa amb la religió, la tradició, la sacralitat... , vaig i em peto de riure amb la seva analitat

L'espinosa, relliscosa, qüestió del mal. Hannah Arendt

Rectificació reconeguda de manera taxativa, provocativa també, en una carta de resposta inflamada a les crítiques a Eichmann a Jerusalem fetes pel seu amic Gershom Scholem. Del "mal radical" dels "Orígens del totalitarisme" a la "banalitat del mal". Per cert, les polèmiques de l'Arendt amb amics i coneguts són de piconadora; no sé si es feient, després, però ben segur que necessitaven de temps per llepar-se les ferides. No som una mica llepafils, ara i aquí?

[...] Tienes mucha razón: he cambiado de opinión y no hablo ya de "mal radical". [...] Ahora, en efecto, opino que el mal no es nunca "radical", que sólo es extremo, y que carece de toda profundidad y de cualquier dimensión demoníaca. Puede crecer desmesuradamente y reducir todo el mundo a escombros precisamente porque se extiende como un hongo por la superficie. Es un "desafío al pensamiento", como dije, porque el pensamiento trata de alcanzar una cierta profundidad, ir a las raíces y, en el momento mismo em que se ocupa del mal, se siente decepcionado porque no encuentra nada. Eso es la "banalidad". Sólo el bien tiene profundidad y puede ser radical.

Salvar la patria judía. Todavía se está a tiempo
(Hannah Arendt, Mayo de 1948)



Arran d'una referència que una amiga em va trametre d'una filòsofa jueva, que es proclama deixeble d'Arendt, i que ha escrit un llibre força crític amb Israel, La nación y la muerte, em compro un llibre d'articles de l'Arendt (Una revisión de la historia judía y otros ensayos, Ed. Paidós) sobre els jueus a Palestina, i, per fi, llegeixo de primera mà què en pensava ella de la qüestió.

En trec la impressió general que l'Estat d'Israel és pensat per Arendt des de l'abisme de la destrucció dels jueus a Europa, i des de l'abisme que assetja la voluntat de crear un Estat a Palestina sense posar les bases d'un pacte de fondària política (entés per ella, al 1948, nogensmenys que com la construcció, a la llarga, d'un Estat federal) amb els veïns arabs. Pensa Arendt que l'error dramàtic de la creació d'un Estat israelià en solitari i necessàriament envoltat d'enemics s'explica des d'un profund canvi d'actitud jueva (arran de l'Holocaust esclar, però que ja es troba, en part, en el moviment sionista; interessant l'anàlisi que fa de la figura de Herzl): de la supervivència a qualsevol preu al desig de dignitat a qualsevol preu; dignitat en companyia, en la vida i en la mort, exclusivament jueva, com així passava als camps nazis, on, de todos aquellos que fueron perseguidos, sólo a los judíos se les reservó una muerte cierta. [...] Para los judíos que pasaron por esta experiencia todos los gentiles pasaron a ser iguales.

Així, Algunos de los dirigentes sionistas aparentan creer que los judíos pueden mantenerse en Palestina contra todo el mundo [...] No obstante, tras este optimismo espurio late una desesperación absoluta y una auténtica predisposición al suicidio [...] (textos anteriors, del Maig del 1946).

(Maig del 1948) Los dirigentes judíos pueden amenazar con el suicidio en masa ante el aplauso de sus oyentes, y el terrible e irresponsable "o, en caso contrario, nos hundiremos" se trasluce en todas las declaraciones oficiales judías, independientemente de lo radicales o moderadas que sean sus fuentes.

L'amor a la pàtria jueva, Arendt el focalitza, en aquests textos, en els èxits assolits pel Yishuv (literalment: Assentament; paraula hebrea que designa la colònia jueva a Palestina anterior a la creació de l'Estat d'Israel). En destaca dos i s'entreté en un d'ells: La Universitat Hebrea de Jerusalem i els Kibbutzim, que constituyen quizás el más prometedor de todos los experimentos sociales realizados en el siglo XX, así como la porción más excelente de la patria judía.
En ellos, en completa libertad y sin intromisión de gobierno alguno, se ha creado una nueva forma de propiedad, un nuevo tipo de explotación agraria, una nueva forma de vida familiar y de educación infantil.

Llàstima, tot pensador, però sobretot el que es dedica al pensament político-moral, hauria de tenir profunds coneixements de psicologia i pedagogia (de la bona...). Per a l'anàlisi de l'experiment social (horror) dels kibbutzim, em remeto a una novel.la policíaca (no gaire bona com a policíaca), que descriu molt bé l'ambient d'un kibbutz, Asesinato en el Kibbutz, de Batya Gur, tot fent-se resò explícit del famós estudi del psicòleg infantil, i també supervivent dels camps nazis, Bettelheim, The children of the Dream (1969); una de les conclusions de l'estudi és l'esgarrifosa relació estadística entre el jovent educat als kibbutzim i la mortaldat deguda a heroïcitats, ai!, suïcides, a la guerra dels sis dies. Una nueva forma de vida familirar (corda't l'americana...): Uns pares i mares difusos, quasi del tot absents personalment en la criança del fills; la responsabilitat col.lectiva, en fi, de la infància, la infància col.lectivitzada, en serien la causa més òbvia i directa, del desastre.

La mort i pam de Carles Riba (V.A. Estellés), en homenatge, vés per on, a un dels meus mestres en la matèria, Miguel Delibes



La hoja roja va ser el primer llibre de Delibes que vaig llegir. Recordo (en guardo algun encara) la col.lecció Salvat-RTVE, a módico precio fins i tot per a la meva família. La hoja roja era un dels primers títols, si no m'erro. Jo era aleshores (són records, no parlo d'ara) altament impressionable, i , esclar, em van impressionar molt aquells vellets, els quals, tot embolicant tabac en paper, esperen, amb lucidesa i estoïcisme, l'últim full al petit estoig de paper de fumar. El vermell. Després vindria Tot esperant Godot, amb la seva sofisticació i la seva perversitat, però aquesta és una altra història. A casa, l'avi, que no havia fumat mai, ja era a la maleïda cua. El meu pare sempre deia: Vés a saber, això de morir-se no va per ordre alfabètic. Però l'avi va ser el primer a topar-se amb el full vermell; obedient, tal com li pertocava, es va morir de vell. El meu pare també deia, fotent-se'n de la pròpia por, ja a l'espera: El que m'emprenya és no saber per on petarà, la cosa; que si el fetge, que si els ronyons... Uff. Sí, noi, és com ser un armari que no es pot obrir de tan ple, on saps que hi ha alguna peça de roba que convindria airejar abans no s'arni. Sempre m'ha fet gràcia Freud, tendeix a entendre les malalties orgàniques com a metàfores del desequilibri psíquic; textualment, per a ell, són metafòriques les conversions en els casos d' histèria, però, de fet, tot el cos és entès com un llibre obert on els nostres fantasmes fan de graffiteros obscens i malvats, sicaris de la mort silenciosa i sempre arrecerada, la molt. La puta cruel, en paraules d'un altre literat gens amant de la sofisticació, o d'una determinada manera d'entendre-la, Andrés Estellés, volcà que escup lava poètica. Esplèndit, el color vermell encès dels seus poemes. La puta cruel és l'expressió de la ràbia per la mort d'un altre dels grans, Carles Riba. Estellés es plany que algú que ha sabut destil.lar la vida en sensibilitat i bellesa, en serenitat, quedi a mans, ell també, d'una carnissera tan maldestra.


Alguns han dit que la Mort és amarga
-Ausiàs March-


No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la puta cruel,
-un ull penjant i la boca rompuda,
el ventre inflat i les mitges caigudes-,
tu, dolç veí dels xiprers al crepuscle,
tu, tan seré com la lluna en el marbre.
No m'he refet de l'espant, Carles Riba.
Pense, només, en el pànic i l'ois
que vas sentir, sens dubte, veient
el rostre vil que avançava envers tu,
tan indefens sobre el llit de la clínica;
el rostre vil, que creixia i creixia,
i era, al remat, una bruta presència,
omplint-t'ho tot i engolint-te, brutal.
Ah, tu, tan clar, delicat, subtilíssim.
Ai quin moment d'enderroc i abandó.
Plore per tu, per l'instant de la teua
mort, una mort com aquesta i aquella.
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la Puta Suprema,
tu, l'habitant de la Gràcia, fill...

Una tarda al poble

No és una tarda quasevol. Neva amb intensitat des de fa hores. Estic sola amb les gates. La gran, ja molt gran, es passa quasi tot el dia en la mateixa posició, avui una mica més arraulida; li costa de pujar i baixar les escales; va fent, cada dia més malhumorada, si això és possible; n'és la reina, del malhumor, des de sempre, i és insubornable, tothom que l'ha volgut amanyegar sense el seu permís, és a dir tothom!, s'ha endut una bona esgarrapada. La petita puja i baixa, no només les escales, tota cosa d'alçada considerable mereix ser conquerida; la petita vola, com un floc de neu; és ingràvida, es desplaça per l'aire com els personatges d'aquella pel.lícula tan estètica, "Tigre y dragón". La gran s'hi emprenya -amb raó-, i fa la bufada de la serp; l'altre l'escarneix, se n'hi en fot, l'assalta i li salta per damunt, amb tota la mala bava d'una naturalesa jove i descarada.

El marit fa més de mitja hora que és al cotxe, dins de la fàbrica, amb l'esperança d'arribar a l'autopista. Potser s'haurà de quedar a passar la nit en algun hotel. El fill m'ha trucat des de l'institut; vindrà tard; se'n va amb l'S i amb el G i amb l'A i, amb aquell i l'altre... a gaudir d'un tarda tan insòlita. "Mare, és bestial! És bestial! Que ho veus?". Sí. Veig el poble nevat, i com neva encara; m'arrauliré al sofà, com una gata vella, amb una tassa de xocolata calenta i un llibre, mentre m'imagino els nois amunt i avall, empapats de neu, suats i glaçats. Feliços. I recordaré una altra nevada, tot l'hort colgat de neu, i jo darrera dels finestrals de la casa gran de la meva infància, amb els ulls com taronges; l'avi al costat, amb el seu bastò i la seva boina, fent-me companyia (encara me'n fa). Massa petita per sortir sola, escoltaré l'estusiasme del meu germà quan, a la nit, arribi a casa, cansat, suat, glaçat i feliç.

I entre aquestes dues tardes, tota una vida. Seria fàcil pensar que me l'he passada essent massa petita o massa gran. I seria fals. El temps és just amb mi i en mi. Arribo a temps a tot allò que m'importa. Puntual, arribaré a la fi. Mentiria, però, si digués que no em preocupa la cadència.

Es una maravilla

Mis hijos saben perfectamente catalán, aunque cuando lo escriben hacen muchas faltas [...] Prefiero que sepan alemán [...] Es una maravilla. Sólo por saber alemán ya encontrarán trabajo. Es como tener una carrera.

(Frau Montilla, al llibre recent publicat sobre el seu marit)


Els nens Montilla, com és sabut, van a l'escola alemanya, i només fan una hora a la setmana de català, una puta hora a la setmana de català. Sento ser barroera, però, darrerament, tot és llegir, escoltar, veure i copiar; volia posar-hi una nota entranyable, de les entranyes pròpies. A les escoles del país, els nens fan moltes més hores de català a la setmana, de fet, estudien en català, però, ai!, de faltes, la gran majoria, també en fan moltes; aquesta és una altra puta... Meravella, és una meravella. Per tal de fer la burocràcia més eficient, trobo que així que els nens es matriculin a P3, en el mateix moment, ja se'ls pot inscriure a les oficines de l'INEM.

¿Dónde está el puto puterío socialdemócrata español?

Consulat de Cuba a Barcelona, (de nou via "El tinglado" de l'Àngel)

I per a saber sobre Cuba, aneu a ca la Teresa, i encara millor, llegiu el seu llibre "Castracions"

Perquè en un altre temps, ja fa molt temps, vaig lluitar des del sindicalisme llibertari, i ara em repel haver-me'n d'avergonyir, però ho faig



Gràcies, Àngel

La vida és bella (i vella...)

Fa un sol espeterrant, ha deixat de fer fred, i avui faig 55 anys. El dia primaveral, me'l prenc com a gentilesa de la natura. I, a més, tinc festa i me'n vaig a passejar per la Rambla.
Salut a tots.

Nota: No calen comentaris, sé que us n'alegreu.

La situación evoluciona lentamente hacia un menor deterioro
(J.L.R.Zapatero, al Congrés)

Vida i cinema

Nit de cine, darrera sessió del dia de l'estrena. Un Mataró Park que detesto, però que, per raons que no vénen al cas, m'és útil. La sala s'omple de gom a gom; passarem calor, ja ho veig; no sé on posar tota la roba que durant el dia, d'un fred viu, he transportat, que diria aquell; en faig una pila sobre els genolls, quin remei. A la tarda he llegit alguna línia crítica: que si Eastwood és magistral en els clarobscurs, que si, en una història tan lluminosa, el vell cineasta hi ha perdut uns quants llençols... A veure.
N'explico el final, no de la pel.lícula, del passi: La gent s'aixeca de les cadires, alguns per tornar a seure d'immediat; hi ha aplaudiments, llàgrimes als ulls..., als passadissos tothom riu i somriu, tothom content, molts xerren alhora, es toquen els uns als altres...., l'emoció és a flor de pell. Poques vegades he vist uns espectadors convertits en protagonistes de manera tan intensa.

Pel.lícula que regala exactament allò que promet. Del tot reeixida. Poc profunda? Bé, n'hauríem de parlar; després ens anem sorprenent com a babaus de la persistència de qüestions que hem fet veure que liquidàvem per poc profundes. El meu fill m'ha dit a cau d'orella: Caram, és fort això de l'orgull... Fa poc n'havíem parlat arran d'unes lliçons de 4rt d'ESO sobre el nacionalisme al segle XIX.

Ets gran Eastwood.

Ho comparo, posats a comparar..., amb l'estarbonits, i avorrits, que vam sortir dels Icària quan vam anar a veure La cinta blanca. Tristíssima i més falsa que un duru sevillanu. Gratuïta. No regala en absolut allò que promet. Una metàfora del terror, que no arriba a atànyer la realitat. Banalització estètica del mal.

Linkant "El país" d'avui, he esborrat, sense voler, l'entrada d'ahir on reproduïa i comentava una cita del "País" d'ahir. Bé, ho explico. De tot el que està passant darrerament relacionat amb el terrorisme islamista, el que més m'ha frapat, des de la còmoda distància d'estar per casa, és la mort fulminant de set membres de la CIA. Ahir, algú d'Al Qaeda es vantava dels assassinats, tot fent referència a la visió matussera d'aquells que no creuen en el més enllà. És interessant perquè posa de manifest com ens veu l'enemic (assumim d'una vegada que estem en guerra), quina és per a ell la nostra debilitat; jo parlava de la ingenuïtat d'una concepció positivista i conductista, i d'una societat oberta, on tot, fins el món hermètic dels serveis secrets (només cal examinar les bigarrades legislacions occidentals al respecte), és susceptible de ser airejat. Recordo, ara, un amic, que havia nascut a Mèxic i havia passat la seva adolescència movent-se pels barris baixos de La Habana de Castro; el recordo explicant-me com era la casa de Trotski a Mèxic, convertida en museu; afegia, l'amic: Si els guardaespatlles de la fortalesa del Vell haguessin sigut mexicans, un individu amb gavardina en plena calor de l'estiu, no hagués passat del llindar de la porta. Però, ai, eren joves ianquis. Avui, "El país" (linkat al post anterior) ens mostra com ens veiem nosaltres, o alguns de nosaltres. Si abans parlava d'una ingenuïtat dels fonaments, ara toca parlar d'estupidesa fonamental.

Aterridor