La immortalitat i les seves gracietes

A la divertida pel.lícula de Lubitsch, to be or not to be , un jerarca nazi explica un acudit sobre Hitler del que sovint em ve a la memòria el final: I Hitler acabarà essent un formatge (tenint en compte que Napoleó és un conyac, etcètera). Ara, l'acudit ve a tomb d'un anunci, sobre el qual ja he llegit alguna carta al director queixosa, d'un petit text (Instrucciones para dar cuerda a un reloj) de Cortázar, recitat per ell mateix, que serveix per a promocionar un cotxe.

L'anècdota més sucosa que recordo sobre l'ús i abús de grans personatges, em va passar ja fa anys a Ronda. Era una tardor tempestuosa d'uns dies en què Andalussia sencera corria el risc de quedar negada sota les aigües. Sí, jo hi era. Per l'impressionant Tajo de Ronda, s'hi estavellava sense fre ni pausa una riuada salvatge. Els carrers i carrerons eren buits, exceptuant el meu recent estrenat marit i jo, i un infatigable i entusiasta i, probablement, inevitable, grup de l'Inserso, que clapotejava pels dolls d'aigua, tot fent gresca de pati d'escola; el nen jubilat més trapella, tant sí com no, es balancejava dalt del pont, entestat a lograr les fotografies més espectaculars del Tajo; la ventada feia per endur-se'l per endavant, mentre la que, sens dubte, era la seva dona el maleïa a crits i lluitava per fer-lo baixar, aferrada amb les dues mans a una punta de l'impermeable, que voleiava com una capa de Superman, d'aquell marit tocat de l'ala. El matrimoni jove, és a dir el meu, feia de contrapunt assenyat, endut per la calma i la prudència viatgera, emparat per una felicitat amb futur. Corrien els temps més rilkeans de la meva vida, i, esclar, de Ronda m'atreia l'anar a la recerca atzarosa del rastre del poeta viatger.

Just a l'entrar a un carrer principal, diviso, uns quants metres lluny, la paraula màgica, Rilke, lletres de color blanc en un anunci negre, penjat a la paret, i que imitava el ferro forjat, que, al seu torn, imitava un pergamí desplegat, d'antigues tavernes i/o posadas. La posada de Rilke..., imaginació desaforada, emoció mitòmana que em corprèn mentre m'hi apropo, a tocar de l'esperança de prendre un té amb llimona i un rajolinet de rom a la mateixa taula on el Rainer Maria va escriure els seus poemes de Ronda. La taberna de Rilke... Fins que llegeixo, per fi, la lletra petita de l'anunci: Auto-escuela. Així, sense manies, amb tota naturalitat: Auto-escuela Rilke.

Lluny d'Àfrica

Aquest cap de setmana escometo el ritual d'anar al cinema armant-me de valor. Vaig a veure un dels meus actors preferits, l'oscaritzat Forest Whitaker, fent d'Idi Amín, a L'últim Rei d'Escòcia. No havia llegit prèviament res sobre la pel.lícula, no sé si ha tingut èxit de crítica; de fet, d'entrada només m'interessa l'actuació de Whitaker, tot i que em sap quasi greu veure'l en un paper sens dubte terrible. És una pel.lícula magnífica. El jove actor protagonista sap donar una rèplica acuradíssima a la fascinant, matisada, esfereïdora, presència de Whitaker-Amín; també el seu personatge és ple de matisos, i la relació que s'estableix entre el jove metge escocés aventurer i el tirà africà és densa i, sobretot, creïble.

Després, llegeixo en premsa la fúria repressiva a Zimbabwe, antiga Rhodesia. Sóc prou gran com per haver pronunciat amb orgull, satisfacció, veneració..., el nom de Zimbabwe, seguit d'antiga Rhodesia, un país ja immers en el caos i la brutalitat.

Àfrica fa mal, i altres indrets del món, també. Però, Àfrica és, ara per ara, terrible. S'hauria de dir que la descolonització és un fracàs. S'hauria de dir que l'onada reivindicativa de les arrels primitives de pobles primitius és un crim, per cert aplaudit per bona part del pensament progre nostrat, segons el qual a Occident pequem de racionalisme. Francament, no veig que enlloc es pequi de racionalisme, perquè no em sembla pas un pecat, ans al contrari. Filla de la Il.lustració, em sembla una tasca feixuga i del tot necessària i justa, i em sembla una lluita cotidiana, personalíssima; la tasca i la lluita d' encarrilar la vida dins dels límits que la raó imposa, tot i que entenc que és una apel.lació a conjurar, segons una arrel de pensament també màgic, la barbàrie.

No tots els camins porten a Roma


Josep Pla, de visita a Roma amb uns amics:

Quan arribarem a Roma per primera vegada, la nostra desil.lusió fou total. Ens caigué l'ànima als peus. Ens sentírem desplaçats de la vida autèntica, rodejats d'un formalisme, d'un retoricisme grandiós però indiferent, sense pàlpit cordial. Tot ens sembla massa solemne, massa ric i massa espectacular. [...] El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable, una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. [...]
El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana.


Veig el marit capficat (literal, també) en guíes turístiques, mapes, rutes..., intentant ordenar itineraris. Cansat, té un moment baix; dubta de si en G., un cop vist el plat fort del Coliseum, ara que a l'insti li passen, a còmodes terminis, l'Espartaco de Kubrick, no se'ns avorrirà entre tanta magna pedra. Jo remato: A Pla, Roma no li agradava...

-Li agradava alguna cosa, a Pla?, pregunta ressentit.

Tota il.lusió té els seus moments de defalliment, esquerdes per on es filtra la por al fracàs. El negatiu de la desil.lusió. Quan era molt petita (cinc, sis anys) havia mesclat els contes de fades amb la muntanya de Montserrat. Era com una dèria, volia anar a Montserrat: el palau de la verge negra, la catalana terra il.luminada, eixos turons que amb serra d'or els angelets serraren.
Quan , per fi, m'hi van portar, vaig patir una decepció brutal, un gerro d'aigua freda. La vena poètica m'havia jugat una mala passada, la primera d'una llarga llista. Immersa en la realitat montserratina, res no em suggeria serres d'or, angelets, palaus ni catalanes terres il.luminades. Tot era vulgar, prosaic; les roques només eren roques, i la verge negra era una enganyifa, una peça de fireta, una andròmina. Era la desil.lusió. Tanmateix, els nens són mols radicals (jo era una nena molt radical). I Pla, a vegades, fa l'efecte d'un nen desil.lusionat i enfadat.

De com preparar-se per a un viatge és ja viatjar


Tot carregant piles per a Roma, descobreixo, enlluernada, la prosa de Emilio Castelar y Ripoll. Una petita mostra::

De aquel pueblo que llenaba el mundo, no se encuentra ni la sombra. De aquellas instituciones que sostuvieron sobre sí el peso de tantos siglos, no se ven ni los restos. Algunos muros, algunos arcos, algunas columnas, inscripciones borrosas, sepulcros destrozados, mutiladas estatuas, semejan los restos de un gran naufragio, los despojos de una inmensa tempestad. Yo comprendo allí, entre tantos destrozos, el misticismo que de algunas almas se apodera; el desprecio de este frágil mundo en que todo se pierde, y se gasta, y se consume; la aspiración al descanso de la muerte; la impaciencia generosa por la posesión de lo infinito, en otro mundo menos incierto y más duradero. (Recuerdos de Italia)

És encara possible una prosa així? Un castellà tan vigorós i tan poc acomplexat? Em seria massa fàcil, avui, passar de la retòrica a la política de la mà de don Emilio, a qui Espanya també va maltractar. Massa fàcil i, alhora, massa feixuc, i del tot estèril. Continuo, doncs, viatjant cap a Roma en companyia de Castelar.

A un amic


Conocí a Auden en un momento ya tardío de su vida y de la mía, en una edad en que la fácil y confiada intimidad de las amistades que se forman en la juventud ya no puede ser alcanzada, porque no queda el tiempo de vida necesario, o así se cree al menos, para compartir con otro; así, fuimos buenos amigos, pero no amigos íntimos.

Los viejos amigos son, despues de todo, mejores que los nuevos.

Hannah Arendt




Aquesta és, també, la meva experiència de l'amistat: Els vells amics, els amics íntims. La perspectiva que dóna Arendt m'encurioseix; Arendt parla de futur, on, d'entrada, jo hagués parlat de passat. Òbviament, passat i futur no s'exclouen, ans al contrari; es necessiten; no hi ha passat que valgui sense futur, per minso que sigui.

No hi ha amics nous per la impossibilitat de fer present el passat a la memòria d'altri. I així, potser, allò que anhelem del futur és la sòlida construcció d'un passat. Sol ser freqüent, per exemple, a l'inici d' una nova relació, la urgència quasi còmica de dotar-la d'experiències compartides, probable repetició, a més, d' altres experiències compartides; i així, a vegades, la relació se sotmet a un ritme frenètic, que pot aportar intensitat però no necessàriament consistència; i així, a vegades, s'esgota i es panseix. Quina alegria, quin descans, amb els vells amics de sempre, amb els quals no hi ha mai cap pressa.

Alumnes filòsofs



Just abans de marxar cap a Roma, passaré per Madrid. Una amiga i ex-alumna presenta una ponència sobre l'ètica kantiana a un congrés de filosofia. Aniré a sentir-la com una tieta, com
una padrina, amb un somriure beatífic als llavis i un Ai, senyor! al cor. L'A. està fent el doctorat a una universitat alemanya, el fa sobre el concepte de llibertat en Kant (Encara hi ha coses a dir, diu. Sobretot, encara hi ha molt a pensar). L'A. recorda gentilment que vaig ser jo qui li va parlar de Kant per primera vegada. A aquestes alçades, és ella qui em podria donar lliçons de Kant a mi.

Al llarg de la meva carrera de profa de filo he anat ensopegant amb alumnes que han volgut fer la carrera de filosofia. Quan m'ho han fet saber, sempre m'han provocat astorament i una certa angúnia. A la majoria, però, els he encoratjat. No pas a l' M. L'M. era un alumne brillant del Cou de ciències; estava dat i beneït des de temps enrera que estudiaria enginyeria superior, empès per l'orgull i la il.lusió dels seu pare metge. A les acaballes del curs, em va arribar des les altes instàncies de l'institut un SOS: l'M., seriós i responsable, políticament compromès amb totes les bones causes del món, acabava de fer saltar totes les alarmes, al centre, a la família, al poble... Nietzsche li havia capgirat el cervell, De cómo el "verdadero mundo" se volvió fábula. M. volia tirar el seu futur de tecnòcrata i la seva moral humanista per la borda i dedicar-se a filosofar seguint l'estela de Nietzsche. Son pare et matarà, van dir-me. Vaig recòrrer al meu marit enginyer, Si jo fos el pare, efectivament, et mataria, em va dir. Traïdor, vaig pensar, sempre m'has fet creure que et sap greu no haver-te dedicat a la teva llicenciatura en història. Però, val a dir que el futur d'un fill és quelcom de ben diferent al passat d'un pare. Conclusió: Tota una tarda de dissabte en un bareto, l'M., l'ombra de Nietzsche i jo. Un tour de force bestial. Arribats a un punt, vaig tenir la impressió que jo tenia guanyada la partida per endavant (l'M. , fet i fotut, seria enginyer, tot i que encara no ho sabia), però abans li calia venjar-se, a través meu, d'un daltabaix tan enorme. I així va ser.

Un altre. Estrany, solitari, d'aquells que sempre sembla que estiguin greujosos pel món. Aquesta vegada som dos contra un. No pretenem desencoratjar-lo; de fet, dóna bé un cert profil. Volem aconsellar-lo, una cosa com ara: Tens a favor una intel.ligència prodigiosa, vigila que no se't torni en contra. Resposta ràpida en forma de pregunta: ¿De veritat que sóc tan intel.ligent? ¿ o és que els altres són molt tontos?

I per acabar. Les tensions a casa per culpa d'un pare mentalment malalt l'havien portat a un intent de suïcidi on s'oferia en sacrifici. Es va reincorporar a classe. Aquell dia jo me n'havia oblidat del seu cas, tot explicant, amb la passió que sempre em suscita, la física teleològica d'Aristòtil; me n'havia oblidat fins que vaig topar amb els seus ulls, clars, magnífics, seriosos, penetrants. Va tocar al timbre i el vaig veure venir amb tota la determinació del món, directe cap a mi: ¿I què ho fa que, a la natura, -un arbre per exemple... no sé...- hi hagi éssers que no volen viure?