dilluns, de febrer 28, 2005

DEL JO AL NOSALTRES, DE LA PERSONA AL POBLE, DE LA IDENTITAT PRIVADA A LA IDENTITAT COL.LECTIVA, DEL SEGLE XX AL SEGLE XXI.
DE LA TRIBU BORORO A LA TRIBU CATALANA...


Los indios de la tribu bororo, unos seres primitivos que viven a orillas del río Vermelho, en plena selva amazónica, creen que no existe ninguna identidad privada. Para los bororo, la mente es una cavidad abierta, como una cueva o un túnel, por ejemplo, en la que habita el poblado entero y en donde crece la vegetación. En 1969, José M.R. Delgado, el eminente fisiólogo cerebral español, determinó que los bororo tenían razón. Durante cerca de tres milenios, los filósofos occidentales habían creído que el yo era algo único, algo que, por así decirlo, se encontraba encerrado en el cráneo de cada persona. Ese yo interior era algo que se relacionaba con el mundo exterior, y que aprendía de él, a veces con escaso provecho. No obstante, se presumía que el núcleo mismo del yo de cada individuo era irreductible, inviolable. Grave error, dijo Delgado. "Cada persona es una combinación transitoria de materiales que se toman prestados del ambiente." La palabra más importante era transitoria, y Delgado no hablaba de años, sino de horas. En efecto, Delgado se refirió a ciertos experimentos en los cuales unos estudiantes completamente cuerdos a los que les pidió que se tendieran en las camas de habitaciones bien iluminadas pero aisladas sonoramente, y con el sentido del tacto amortiguado por medio de guantes, y con unas gafas translúcidas para impedirles la visión de cosas concretas, comenzaron, al cabo de unas horas, a tener alucinaciones. Es decir que, aislados del poblado y de la selva que normalmente ocupan la cavidad, se quedaban sin mente.
Pero Delgado no se refirió a ningún experimento que hubiese investigado lo que ocurre en la situación diametralmente opuesta. No habló de lo que ocurre cuando el yo -o lo que entendemos por el yo- no es una simple cavidad abierta al mundo exterior, sino que se ha convertido de repente en un parque de atracciones en donde todos, todo el mundo, tout le monde, entran campando por las buenas, gritando y brincando, tensos los nervios, listos los músculos a por todas, desde risas hasta lágrimas, gemidos, vertiginosas emociones, jadeos, horrores, a por todo, mejor cuanto más sangriento y espeluznante sea. Es decir que no nos dijo nada acerca de la mente de una persona que se encuentra en el punto focal de un escándalo en el último cuarto del siglo XX. (Tom Wolfe. La hoguera de las vanidades).
...I ALESHORES NO EN QUEDÀ CAP. De Wolfe a Agatha Christie.

divendres, de febrer 25, 2005

Serra d'or (de 3% quirats, o més)

A través de Notes al marge arribo a un escrit d'Arcadi Espada, inclòs en Pdf i amb sarcasme al final del seu post d'avui sobre l'Escolania montserratina. Confesso que l'he llegit depressa i amb angúnia; depressa, perquè a aquesta primeríssima hora de la tarda els ulls se'm decanten per una becaina, i la gata s'enyoreja la taula i s'apropa perillosament al teclat amb la intenció evident de fer-me xantatge: o vens a jeure amb mi al sofà, tal com des de temps immemorial està pactat, o et tanco de cop la barraca; angúnia, perquè ja m'esperava, des de temps immemorial però sobretot des d'ahir, un jec d'hòsties. Abans que tot se'n vagi a fer punyetes espero poder copiar sencer un paràgraf, el contingut del qual expressa amb exactitud el que jo barrino, si bé no acostumo a barrinonar-ho amb tanta exactitud a causa d'ambivalències orgàniques (allò del cap i el cor):

Como en los tiempos de Pujol, el principal desmentido de que Catalunya sea una nación lo sigue ofreciendo la gestión política de su autonomía.

diumenge, de febrer 20, 2005

My dear... My God


Quan la Dama assassina, la puta cruel, et noqueja a traïció i amb la fúria de l' animalitat més pura: un cop sec, escruixidor, directe a la cara; quan la teva força vital, la teva ànima, es retira, vençuda, davant del contundent desplomar-se del cos; quan tot això passa a la pantalla, per uns segons, baby, jo torno en si, marejada, i miro la penombra de la sala i la petita obertura de llum que emmarca la porta. És llavors quan reconec el que ja havia intuït, que sóc davant d'una obra mestra, davant la qual podria fugir pitant encara. Amb tota la covardia de la que sóc capaç, que és molta, respiro fondo, baby, i entomo la teva història fins al final. My dear... My God.

Serà després, quan ja sigui fora, quan camini prop del mar, en una tarda freda i ventosa, quan tremoli de fred i apressi el pas, amb el coll de l'abric pujat i les mans arrecerades en les butxaques, tota jo arrecerada en la quotidianitat, que, a vegades, juga a fer-se inhòspita... Serà llavors quan m'abraoni damunt les comparacions, les analisis i, fins i tot, les ironies sobre la pel.lícula que acabo de deixar enrera. Si vaig acompanyada, molt millor; compartirem emocions i comentaris més o menys encertats, i deixarem enrera junts tot el que ningú, mai, podrà compartir; allò que, d'una manera o altra, t'ensenya sempre tota obra d'art: allò que mai es pot compartir.
No es pot compartir la responsabilitat de la mort. Ni amb Déu es pot compartir la responsabilitat de matar. Només en tertúlies de cafè descafeïnat, només en pel.lícules infantiloides i en discursets benintecionats de progressia barcelonina -of course. Auguro que barceloní passarà a ser una categoria universal, com ara esquirol o guerrillero-; només en la dolça i perillosíssima superficialitat, només en la beneiteria a disposoició de la bondat, com també, vés, de la maldat; sempre a disposició, la beneiteria, de qui passi per allí (una família amb advocat i una llei favorable sota el braç, per exemple). Només..., només amb aquest tarannà es pot arribar a creure que és cosa -la mort- de consens.
Per si de cas: Endavant amb la llei eutanàsica. Volen que visquem feliços i que morim feliços, i no seré jo qui m'hi oposi. Prometo no servir-me'n (desitjo creure-m'ho) per a treure'm les puces de sobre.






dijous, de febrer 17, 2005

La rialla

A can Carrascla en parlen i una carta de Mèxic esmenta Cantinflas. I em trobo al cinema Borràs, a la plaça Universitat. Hem agafat l'autobús -el 45- que ens baixa a Barcelona. La meva mare, el meu avi, probablement la tieta, i jo, a qui encara arrosseguen amunt i avall perquè sóc la petita. De tant en tant, com ara, tenen a bé anar al cinema, a Barcelona. Cinema d'estrena. Cantinflas. Les lloques de la meva mare i la seva germana s'assemblen també en les rialles, sorolloses i impúdiques; un riure transparent i arriscat, com salts d'aigua. L'avi riu per a si mateix, em sembla; a l'avi, sobretot, li riuen els ulls; quan me'l trobo a l'hort, assegut al piló, després de la feinada diària amb càvecs i rasclets, li riuen els ulls; als llavis, hi dansen, silencioses, unes fulles de menta fresca... ¿qui enveja luxes orientals a aquesta hora de la tarda?. Dins la fosca de la sala de cine l'olor de menta s'enrareix: artificis de menta i també eucaliptus, mil.limètriques rajoletes de caramels que es perden entre els dits; cal ser destre i pacient com el meu avi per desembolicar el paper i polir el caramel de tot rastre de bocí enganxat. A mi, el paper em persistirà, atrapat entre les dents; partícules esfèriques, àspres i toves, m' assequen massa aviat la saliva dolça. Però aprenc a riure. Confesso que he rigut.

dissabte, de febrer 12, 2005

Professors i altres animals


Va entrar, molt alt i molt prim, amb les espatlles caigudes que iniciaven, sense concloure'l, un replegament sobre si mateix, l'esfondrament d'un cos. En començar l'escalada a la tarima, aixecava la sospita d'un fils invisibles que, ara una cama ara l'altra, un braç i l'altre, el conduïen amunt, amunt fins a abandonar-lo, desmanyotat i dividit, meitat a la cadira, meitat a la taula. La filosofía como expresión..., va alçar la testa, picona i afilada com una àliga, i va mirar, amb parsimònia..., com qui diu, va passejar la mirada..., com qui diu, va emprendre el vol amb la mirada, per damunt d'un cap i d'un altre, capriciós i majestàtic. Com una àliga. L'audiència, silenciosa i expectant, omplia l'aula de la planta baixa de gom a gom; respectuosa audiència, que acollia el retorn de l'heroic professor, expedientat i exiliat per Franco; biprofessor, ara, de les nostres facultats de filosofia i de filologia, traductor, esteta, catòlic i comunista, filòsof i poeta... Aah, un savi. I un heroi! L'home que tornava del fred del sistema capitalista més salvatge, i tornava viu. Supervivent dels campus de concentració ianquis.

El curs anterior un professor de lògica m'havia dit: t'agradarà, en Valverde; a tu, que tires cap a la literatura. Davant d'aital insult, no em va quedar més remei que practicar amb les taules de la llei fins a encertar la veritat. Certament, tampoc era tan greu, però era tan insípid que em vaig jurar que mai més. I ho he complert. Quant a la literatura valverdiana, em van agradar les mans. Ell ho sabia, això de les seves mans. Un escultor les havia immortalizades. Les desplegava, com cries d'àliga bellugadisses, enjogassades; o bé les plegava una sobre l'altra, fins que, tam-tam damunt la taula, emprenien de nou el vol. Un truc de màgia, les seves mans. La dreta tenia un repertori per a ella sola; amb el colze damunt la taula, la mà dreta sabia trobar, amb precisió i perfecta simetria, la seva galta, i des de la barbeta arrossegar-ne la pell, tibant amb força, cap d'alt; lifting asimètric, ull borni, orella escapçada. Un vano a mig obrir oblidat sobre la galta. Un gest selecte i displicent.

La filosofia como expresión. El barroco (silenci respectuós). El barroco... Cójase la pata de un chiffonnier estilo tal, los primeros compases de una sonata de, los versos del poema cual ... Suena un run-run (la mà dreta rebregada, ara, tota sencera sobre l'orella. Pausa. Silenci supulcral)... Y ZAS! (esglai). EL BARROCO (silenci demencial).
A final de curs, li vaig presentar un treballet que em recordava massa els de l'institut, i em va clavar un sobresaliente, me'l va clavar, encara puc notar-lo. Brillante, pero -¡ojo!- un poco desordenado, hi deia, amb lletra nerviosa, com el vol d'una mosca. Un amic meu heideggerià, va recollir un suspens, fins que, a temps, es va saber que havia tret matrícula amb tota la resta de catedràtics, des de la planta baixa fins al quart pis. En un parell de dies, ho va recuperar (era espavilat) i es va recuperar: excel.lent, també. Vam celebrar-ho, tal com s'escau, a un bon restaurant.

divendres, de febrer 11, 2005

De la dificultat de dir adéu als morts

Llegeixo en alguns blogs i en alguns comentaris la queixa sobre la majoria de necrològiques sobre un poeta que no conec. Deixant de banda la poca professionalitat i, doncs, decència dels passavolants d'esqueles, no hi ha cosa més difícil de tractar que la mort dels morts. Les paraules sembla que s'apressin a taponar un buit, paletades de paraules per omplir el sot. No és la mort (aquesta llegenda per espantar criatures) qui ens fa la guitza; són els morts, que la confirmen i s'atreveixen a realitzar-la, impúdics. Els odiaríem, si poguéssim. Un odi estúpid i estèril.
Només aquells qui voldrien encara mirar-lo, deturar-s'hi encara, amb paciència, i mirar-lo, i no marxar corrents a escopir algun elogi sobre la seva tomba, trobarien paraules prou encertades per a callar.

diumenge, de febrer 06, 2005

I això d'Europa?

El meu home tenia claríssima l'abstenció. Però un guàrdia urbano li va portar la notícia a casa un vespre d'aquests, abans de sopar. A presidir la mesa del "casal d'avis", a les vuit del matí del diumenge. Potser voti, va dient, per anar passant l'estona. Això, per anar omplint el temps.
La família ja li hem promès unes quantes visites, amb carmanyola inclosa al migdia. No, no cal, va dient. El més petit de la casa ho troba absolutament imprescindible, amb carmanyola inclosa.
Ja em podien haver tocat unes eleccions serioses, va dient. Una mica d'emoció, de suspens, diu. Una mica de dignitat.

Jo encara no sé què fer. No és pas que la cosa em torturi. És curiós, però mai em sento tan tristament prescindible com davant d'una urna. Da igual, diu a vegades el meu fill... Tant li faaa! Això, tant li fa. Un referèndum, ja emprenya per si sol, en si mateix. Un referèndum d'alta volada (Eeeuuropa!) és una tocada de nassos. Sí o no. Miri, sap què? Vostè mateix. Faci, faci. Aquesta mania de què els ciutadans tinguem una opinió formada. Quan allò de l'Otan, ho vaig tenir claríssim; era tan descaradament horrible: la convocatòria, la demagògia temerària de la convocatòria; la campanya, la demagògia de la campanya; la histèria general, quan feia dos dies que la gran majoria dels ciudadans ni n'havia sentit a parlar, de l'Otan. I el Felipe reservant-se la darrera nit, a la tele, yo esto lo arreglo en media hora. Más te vale. Evidentment, em vaig abstenir. Escolti, no em passi el mort, que això és cosa seva i evidentment només pot ser que SÍ. Com ara.


dijous, de febrer 03, 2005

De novel.les i altres històries

Em truca una amiga meva i em dóna l'alegria de coincidir amb mi pel que fa a una novel.la, que s'havia negat despectivament a llegir fins ara, tot i la meva llarga insistència i la del seu marit, que és -el pobre- professor de literatura catalana. Ella ens despatxava sempre de la mateixa manera: No suporto la Rodoreda; es referia a La plaça del Diamant. Ara, s'ha dignat a llegir Mirall trencat, com jo ho vaig fer ja fa anys davant la insistència, amb regal del llibre inclòs, d'unes companyes. Coincidim en tot: és una novel.la esplèndida; les el.lipsis temporals estan tan ben resoltes que aporten bellesa i profunditat a la història; hi ha un capítol sobre els nens difícilment superable, on s'endinsa en uns mons onírics, terribles i fascinants; és una novel.la de terror, amb un final d'alè gòtic; és una novel.la d'una fredor espantosa, on es fa impossible de simpatitzar amb cap dels personatges; aquesta dona, la Rodoreda, envoltada de perfums - o de noms de perfums- de flors i floretes, devia tenir el cor de pedra; els castellans no tenen cap novel.la escrita per una dona al segle XX que li arribi a la sola de la sabata (ves, quina satisfacció, i punt final).

Ens agrada coincidir; a tothom, em refereixo; reconforta. Tot cap barrina, més o menys soterradament, en l'espant del solipsisme. Aquests punts de coincidència formen uns engrescadors punts suspensius: Deixe-m'ho en què hi ha algú..., si és que hi ha algú que m'entén. La veritat com a consens. Fa poc he trobat una cita de Luter que parla de l'home solitari, el qual "sempre dedueix una cosa de l'altra i pensa en tot fins arribar a allò pitjor"; la veritat com a coherència. Diu, també, Luter, entre la comèdia i la tragèdia: "Ha d'existir algun Déu perquè l'home necessita algú en qui confiar". Jo m'apunto a les coincidències quotidianes, d'estar per casa, que em fan creure que hi ha algú -poquets, tampoc vull cap gran quorum- més a prop a qui confiar la meva solitud, algú que no em deixarà "pensar en tot" (importantíssim això), que em distreurà, que m'atabalarà, que interromprà la implacable cadena sil.logística i no em deixarà concloure encara. Encara no, tu, no fotis...